RSS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política Catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política Catalana. Mostrar tots els missatges

Partits Polítics ( I+D)

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Els nous canvis tecnològics perfilen nous comportaments i hàbits socials. Sembla obvi. Cert. L’adaptació per part dels múltiples actors empresarials, econòmics , serveis i ens institucionals està en curs. Les noves tecnologies determinen noves formes de comportament social. Un nou espai que sociabilitza a l’individu entorn a noves pautes : unes pautes de comportament que defugen la comunicació unidireccional ( teledirigida), fragmenta als individus en perfils molt heterogenis ( hipersegmentació dels targets ) i hiperpersonalitza els hàbits de consum ( El ciutadà online busca continguts àgils , de qualitat i accessibles ) d’aquests individus.

I els partits polítics estatals ? De moment expectants als canvis , immobilistes pel que fa a aquests nous hàbits de comportament ( l’ús instrumental de les noves tecnologies opera en la forma però no en el fons . L’ús obeeix a la necessitat imperativa d’existir en aquest nou espai , per bé que no modifiquen el fons de l’exercici polític ) i porucs d’innovar per por a perdre el control sobre el missatge , el missatger i el receptor.

Cal entendre que els ciutadans no operen sota les directrius dels missatges unidireccionals ( TV, premsa i comunicació ) . Els nous hàbits de comportament ( consum , oci , educatius , serveis ) transfereixen als individus el control , la sortida i fins i tot la veu , pel que fa a la comunicació. En aquest apartat , els grups polítics han d’entendre que el ciutadà del segle XXI opera com Word Cloud ( núvols de paraules ). El nou elector està hipersegmentat , no digereix fàcilment la comunicació unidireccional i dilueix el seu comportament al marge d’etiquetes ideològiques del segle XX ( dretes o esquerres ). Un elector més complexa , més crític , més informat i que demanda comportaments conductuals deliberatius ( possibilitat de veu ) i participatius ( entrada i sortida ).

Així , de la mateixa forma que la qualitat , l’accessibilitat i agilitat són prioritaris en múltiples camps , pel que fa a la operativitat política i el funcionament dels partits polítics , aquests han de vehicular noves formes d’actuar. Unes noves formes que tinguin com a pilars bàsics l’accountability (mecanismes de responsabilitat política real) , la transparència i l’accessibilitat dels ciutadans.

La Crisi dels Partits Polítics.

En el món homèric la realitat social i institucional s’alimenta de tres elements bàsics : el llinatge , la pertinença a “ l’oikos” ( la casa) i l’existència d’una comunitat organitzada. Avui , uns segles desprès , la comunitat política organitzada ( partits polítics) i institucional sembla articular-se al voltant dels mateixos eixos relacionals ( en contraposició a una comunitat organitzada molt feble i sovint presonera de les dadives institucionals ). Llinatge i pertinença a l’oikos.

Aquest oikos del món grec determina i defineix el conjunt de forces i relacions que envolten a l’entorn familiar , un entorn familiar jeràrquic , determinista i opac , un entorn concebut com una unitat jeràrquica autàrquica. En tot oikos el cap exerceix l’autoritat sobre tots els membres de la “ família” i sobre el personal vinculat a aquesta “família”.

Ara que la desafecció política ha esdevingut un concepte no únicament conjuntural i que cotitza a l’alça , cal que les organitzacions polítiques innovin cap a noves formes de democràcia deliberativa i participatives , noves formes de participació bidireccional en relació als nous comportaments socials . Certament aquesta innovació provoca un gran temor envers a la possible pèrdua del control autàrquic dels partits polítics sobre els seus dirigents i el control del missatge unívoc. Regenerar o morir ? La qüestió no és el poder simbòlic del partit , sinó tenir accés a aquest propi partit. En aquest punt us recomano dos magnífics articles : Josep Ramoneda “ Qué hacer con los partidos ? ” i Timothy Garton Ash “ El follón de la política “ .

HOR DAGO d'en Vila d'Abadal.

diumenge, 20 de setembre del 2009

George Lakoff ha tingut l’habilitat de conceptualitzar un nou marc d’estudi en el debat polític: l’estudi metafòric del llenguatge polític . Sota aquests “frames”, posicionaments mentals o estructures mentals , els dirigents polítics vehiculen sigil·losament ( alguns amb més habilitat que d’altres ) la defensa / preeminència o posició sobre diversos aspectes. A mida d’exemple , tal com recull Lakoff en el seu darrer llibre , trobem com alguns marcs mentals gaudeixen ( no de forma aleatòria / gràcies a l’impuls estratègic de múltiples actors polítics / actors directes i indirectes ) d’una major rellevància que d’altres : guerra al terrorisme, autoritat, pressió fiscal,etc...

Esmento la importància d’aquests aspectes per revisar les declaracions de l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal al programa Angle Obert del 9 TV. Durant l’entrevista , estableix un posicionament envers a dos temes : la pacificació de la ciutat i la necessitat de que Vic , i per delegació el seu alcalde gaudeixi d’una presència rellevant en el nucli dur de la coalició CIU.

Pel que fa al primer aspecte , el fet de posicionar el debat sota la marca “pacificació de la ciutat” amb el silenci asseveratiu de la resta de membres de govern ( PSC i ERC ), col·loca a aquesta coalició en un espai guanyador, posicionant mentalment el debat i la marca VIC en una lògica de valors més afins a la dreta , i digereix a la resta de grups en una lògica semàntica de dretes. És en aquesta marc mental a on la venta , defensa i aprofitament dels èxits del govern ( desprès de redreçar la deriva ) assolirà una major credibilitat en l’espai de CIU que en el d’ERC i PSC. Probablement la substancia és la mateixa , però la marca CIU té la patent i la resta operen en el mercat de “ la pacificació “ amb marca blanca. Copia o autenticitat ?

Segon punt. En el joc del Mus existeix una màxima ; qui fa un pas enrere , perd. Per tant si intueixes que el teu oponent té una bona mà o una parella doble , si vols guanyar la totalitat juga’t un órdago (del euskera hor dago, "ahí está"/ aposta màxima , si la parella contrària l’accepta i perd, guanyes la totalitat del joc ). Aquesta estrategia té similituds amb el posicionament guanyador ( en clau Vic , en clau coalició i en clau principal opositor a l’alcaldia ) d’en Vila d’Abadal ; “ Vic mereix un diputat ... ben posicionat a la llista ... entre els 10-15 primers... això o res...”. Lideratge, fil directe amb el poder , avalar la capitalitat política de Vic en l’espai polític català amb la figura del seu màxim representant i a més a més.... enmarcar indirectament a la resta de grups polítics en un nivell polític menor ( li pot oferir el PSC a Vic un diputat entre els 15 primers ? ) alhora que posiciona el lideratge propi ( amb l’aval d’Unió ) per fer front als possibles moviments soterranis que es puguin produir en les files de Convergència.

Això, Hor Dago ... del senyor Alcalde.

ARENYS DE MUNT

dimarts, 15 de setembre del 2009

Arenys de Munt.

Cal dir , en primer lloc que la consulta no es pot extrapolar a tot el territori català. La fressa mediàtica ha insonoritzat les particularitats pròpies i contextuals del procés . Un procés alimentat pel desgast estatutari , per la insatisfacció política estructural, envoltat d’una espiral del silenci , alimentat per elements contextuals externs indirectes ( la manifestació de falange , el paper de la judicatura ) i una fratricida lluita en l’eix sobiranista per extreure rèdits polítics.

Ara bé , al meu parer , la consulta ha deixat uns grans damnificats. Els grups polítics.

A darrera de l’èxit popular ( amaga la necessitat d’habilitar nous mecanismes de veu al poble en relació als seus representants ) s’obre una petita escletxa ( tot dependrà del mimetisme d’aquest tipus de consulta ) en el sistema de partits ( monolítics , jeràrquics i poc democràtics ). Davant de les dificultats simbòliques dels grups polítics de liderar la representativitat de determinats sectors de la població , l’efecte mimètic de vehicular ( no únicament propostes d’autodeterminació / aquest efecte mimètic s’inocula en la pròpia forma de pressa de decisions de la ciutadania ) mitjançant la via de fets consumats el seu vot , resulta molt atractiu ( vies de fet vehiculades per la voluntat popular i desproveïdes del control absolut dels partits legalment representatius )i perillós pel que fa al funcionament actual dels grups polítics .

Es a dir, tal com es recull en la ciència política i en paraules de Hirschman , fins ara el ciutadà manifestava les seves opcions polítiques mitjançant la veu o la sortida ( èxit). La veu ( delegada i insatisfeta amb el seu interlocutor ) es manifestava cada quatre anys , i la sortida operava com l’únic canal de insatisfacció ( abstenció , vot nul). Així doncs, tot i que tothom interpreta en clau partidista l’efecte Arenys, caldria que els grups polítics interpretessin el rerefons de l’èxit de la consulta popular - la possibilitat d’exercitar directament la seva veu , davant de la pèrdua simbòlica de representativitat dels grups polítics- : la necessitat de revisar el funcionament , la transparència , la opacitat , la jerarquia i la representativitat simbòlica i interactiva dels representants envers els seus representats. No parlo d’anarquia, parlo de la necessitat de lubrificar un sistema representatiu que cada cop està més distant de la població, i el que resulta més preocupant , pèrdua del valor simbòlic.

Enquesta POST- FINANÇAMENT

divendres, 11 de setembre del 2009

L’enquesta publicada per el diari Público ( cal recordar que una enquesta únicament recull la fotografia política de l’opinió publica del moment en què s’efectua ) apunta certes tendències. Tendències que es venen a sumar a d’altres recollides prèviament.

Tres elements contextuals: la mostra s’ha recollit amb posterioritat a l’aprovació de l’acord de finançament , el marge d’error és de més/menys 2,1 ( les dades ofertes poden variar positiva o negativament amb aquest marge d’error ) i les dades no ens permeten abastir tota la informació segmentada per províncies ( cal recordar que els restos de la circumscripció electoral de Girona i de Barcelona podrien atorgar diferents escons , bé sigui per el PP o el PSC a Girona o per al PSC o CIU-PP a Barcelona ).

En tot cas , defugint l’elaboració - no coneguda - de l’estimació de vot , les dades que ens aporten més informació són les següents : la intenció de vot directe , l'encreuament del record de vot en relació a la intenció de vot ( ens determina les possibles transferències de vot ) i la valoració dels candidats.

Pel que fa al PSC , observem com la intenció directe de vot s’incrementa de forma significativa ( pròxima al creixement de CIU ). Ara bé , aquesta variable ( a diferència de CIU ) no ve acompanyada per el mateix grau de fidelitat del votant de CIU ( la diferència en aquest cas a favor de CIU resulta molt clara , CIU 82 % de fidelitat i PSC 55 ) i per la valoració dels líders ( 5,3 Artur Mas i 5,2 Jose Montilla / però en aquest cas cal restar atents a una dada indirecta : la valoració entre els propis votants és molt superior en el cas dels votants de CIU respecte al seu candidat – 7,1 - , que en el cas dels del PSC respecte al seu – 6,4 ). Atenció a Barcelona ( caldria reforçar la figura de Jordi Hereu / l’efecte capitalitat pot generar atracció o desgast ).

CIU , consolida l’espiral ascendent ( lleu , però continuada , malgrat el possible desgast del no a l’acord de finançament i a l’espera de la sentència del TC ) .Tanmateix CIU assoleix un grau de fidelitat molt elevat entre els seus votants i obté una bona valoració entre els votants del PP , fet que podria mobilitzar cert vot útil per vehicular la no reedició del tripartit. També Artur Mas gaudeix d’una major preferència per a la majoria de votants ( el 34,1 % dels votants el prefereix com a president , a diferència del 29,6 % que es decanta per Jose Montilla).

ERC. Males noticies. L’enquesta recull un pèrdua important d’intenció de vot directa ( caldria valorar la fragmentació entre les diverses corrents satèl•lits de l’espai independentista , CUP i Reagrupament ) que sumat a fràgil mobilització dels seus electors i la baixa valoració del seu candidat ( 5,6 % / una dècima inferior que la que els seus propis votants donen al candidat d’ICV ) generarà una seriosa reflexió.

PP. Estancament. A més se li obre un nou espai de competència en l’eix nacionalista espanyol , concretament amb UPD i Ciutadans ( fet que podria afavorir al PSC en determinades circumscripcions / Barcelona i Girona ). També , el vot útil cap a CIU ( per la no reedició del tripartit ) podria manllevar el vot cap aquest grup.

ICV. Estabilització. Alta fidelitat entre el seu propi electorat , i malgrat el possible desgast que ha generat la figura d’en Joan Saura , la previsible candidatura d’en Joan Herrera ( candidat menys desgastat i amb una bona valoració ) podria consolidar una certa estabilitat en el seu partit. Ara bé , cal restar atents a la possible concentració partidista ( tendència de vot cap a governs forts , en contrapartida a coalicions multipartidistes).

La Tempesta Perfecta.

dilluns, 7 de setembre del 2009

A Europa l’abast i la profunditat de la crisi econòmica articula bona part de les preocupacions polítiques dels líders europeus . A l’altra banda de l’ Atlàntic , EEUU endega en paral•lel a la implementació d’instruments contra la crisi econòmica , dos debats de vital importància per a la pròxima dècada: la sostenibilitat del sistema sanitari i la revisió dels vells i nous instruments que regulin el sistema de pensions.
Robert J. Shapiro , subsecretari de comerç ( 198-2001) , assessor econòmic de Bill Clinton i col•laborador de Al Gore, J. Kerry i Barack Obama , aborda en el seu llibre 2020 Un Nou Paradigma , aquest i d’altres problemes molt pròxims.
L’autor utilitza un clixé molt utilitzat per escenificar el problema ; La Tempesta Perfecta. Segons l’autor l’any 2020 , la quantitat de persones majors d’edat s’incrementarà a Europa, Japó i EEUU entre un 35-50%. Això suposarà que la quantitat de persones que rebran un subsidi per jubilació serà més de la meitat del nombre de persones en edat laboral.
Bona part d’aquest extraordinari canvi demogràfic ve donat per l’envelliment dels baby boom ( arribaran als 65 anys l’any 2020 ) i la taxa negativa de reemplaçament dels baby busters ( noves generacions que accediran a la vida laboral en aquets anys). Aquest envelliment , lligat a la quantitat relativa més baixa de persones que accedeixen a la vida laboral , tindrà grans efectes en la gestió i capacitat de resposta dels governs en el compliment de la satisfacció de les necessitats ciutadanes.
Menys gent que produeix riquesa , més gent gran que requereix ajuda econòmica i tractaments mèdics ( més cars i avançats ). Els ingressos es redueixen i les despeses s’incrementen. Es debilita la força laboral , contextos econòmics dèbils i redueix l’estalvi privat. Una situació a on la insostenibilitat dels sistemes de benestar socials clàssics , esdevinguin irreconciliables amb un creixement econòmic saludable .
Opcions : retallar prestacions, relaxar les entrades migratòries, revisar les obligacions de l’estat en relació al ventall , accés i finançament de l’atenció sanitària , incrementar impostos , retallar programes públiques , incrementar el dèficit, reduir inversions , dilatar l’edat de la jubilació , creació i foment de sistemes privats , públics o de gestió compartida de pensions.
Ara bé , tal com recull el slideshare que encapçala aquest post , l’abast del problema no resulta igual per a tothom. Així, no tots els països ofereixen el mateix subsidi de pensions ( Xina no ho garanteix i d’altres països encara tenen marge per incrementar les prestacions ) , no tots els ciutadans tenen la mateixa pressió fiscal i el marge per incrementar l’esforç (cada nord americà paga el 12,5% del seu sou per finançar el sistema de seguretat social, Itàlia el 33%, França el 24% i els suecs, britànics i alemanys entre el 19-22%) , no tots els països disposen del mateix potencial de treballadors en edat laboral que permetran fer sostenible el creixement de persones d’edat avançada ( dades previsibles per al 2020 : Japó -1,5 persones en edat de treballar per cada jubilat / Itàlia – 1,6 / Alemanya , França i Suècia – 1,8-1,9 / UK- 2,1 / EEUU- 2,4 ).
Tot i que aquest post no tracta sobre les polítiques familiars i els incentius a les polítiques vull recollir unes dades que tenen relació amb el post : actualment l’evolució demogràfica és negativa , la diferència entre els nivells de fecunditat i de mortalitat és negativa, actualment la taxa és 1,4 ( cada dona té 1,4 fills / 2,78 als anys 70 / previsió 1,2 l’any 2020) i els nivells aconsellables de reemplaçament alternen sobre el 2,1 . És a dir , perdem capital laboral , els nivells de mortalitat és redueixen ( s’incrementen els costos sanitaris i de subsidis ) i el reemplaçament és negatiu.

Redissenyar la imatge de Barcelona

divendres, 4 de setembre del 2009

La imatge que recull la fotografia pot minvar la identitat de marca de la ciutat de Barcelona. Tanmateix la insuficient musculatura comunicativa del màxim responsable del consistori barceloní , l’alcalde J. Hereu trasllada als ciutadans de la Barcelona una imatge de manca de lideratge. Parlem d’un lideratge carismàtic. Un carisma que li permeti lidera la gestió dels processos en moments de crisis institucionals ( un carisma dominant i en certa mesura autoritari; un carisma que trenca en moments de crisis les costures pròpies del càrrec i supera la legitimació legal i tradicional que el propi càrrec confereix al personatge).

Aquesta imatge de l’alcalde hereu preocupa i molt als principals estreteges del carrer Nicaragua ( així ho recullen els diversos baròmetres d’opinió de la ciutat i la possible correlació que troba en la intenció de vot i el grau de mobilització / recollit en aquest post anterior ).

Així , per bé que les mesures de caire policial han corregit temporalment la negativa imatge de la marca de ciutat , entenc que la gestió integral comunicativa ha resultat incomplerta. Incomplerta , en relació a la insuficient visibilitat de l’alcalde en la gestió , anàlisi i actuacions pertinents , per corregir la negativa imatge que han ofert els medis de la ciutat.

Alguns elements recolzen aquesta idea : la creixent personalització política , que per bé que l’òrgan municipal obeeix a un govern bicolor , cal entendre que la gestió comunicativa que es trasllada als medis opera sota la lògica de la personalització. L’alcalde és la imatge . L’acció de l’alcalde i la direcció de la crisis és l’acció del govern. Un alcalde inactiu visualment és equiparable a inacció política. No resulta contraproduent vehicular l’acció política amb l’aplicació de les mesures policials, el que si resulta contraproduent pel lideratge i carisma del líder és la transmissió d’una imatge de no acció i si de lamentació.

No existeix cap recepta màgica per abordar situacions de crisis , però podem analitzar comportaments de certs líders en situacions de crisis , i observar com el lideratge i l’acció en aquests moments poden revertir i positivitzar la imatge . Segons Rudolph Giuliani , tot líder ha de seguir unes regles bàsiques en la gestió d’una crisis : escoltar ( confrontar les opinions ) , proximitat ( per controlar el terreny, s’ha de conèixer ) , actitud positiva , comunicació ( transparència d’informació al públic ) i realisme ( no hi han decisions perfectes; s’han de fer i prou. Un líder ha d’actuar i no perdre el temps lamentant-se ).

La Castració Química de L'Estatut.

diumenge, 30 d’agost del 2009

El diari Avui publica avui una interessant entrevista a l’expresident Jordi Pujol . Al marge de qualsevol consideració política estratègica , en relació al posicionament de CIU en el nou inici de curs , l’expresident dóna titularitat a una idea apuntada anteriorment per una de les cronistes polítiques més reputades a Espanya : la castració química del Estatut , de Victoria Prego.
En relació a aquesta idea , manifestada en un article publicat al diari El Mundo durant l’abril d’aquest any, la periodista equipara el símil de l’ esterilització sexual a la futura sentència del TC, sobre l’Estatut. Una esterilització que inhabilitaria la posterior reproducció. Així , sota aquests paràmetres la cronista apunta a una possible solució : una resolució judicial que deixi sencer l’envoltori , però buit de substàncies nocives.
Com ? Obrin una via interpretativa ( un camí que no vincularà a l’Estat ) que atorgarà un valor propositiu – no vinculant – a determinats articles estatutaris. Aquest valor propositiu (castrador) quedaria recollit en els fonaments jurídics de la sentencia ( part considerativa ) , deixant la decisió o “ fallo “ judicial ( part resolutiva ) aparentment indemne. Resumint , tal com apunta Prego , llegiu primer els fonaments jurídics - l’ànima de la sentència - , i sí desprès voleu , podeu llegir la decisió o “ fallo “ judicial.

Inici del Curs Polític

dimarts, 25 d’agost del 2009

El curs polític exhaureix les seves vacances estivals i novament escalfa motors “el pols estatutari “. Certs actors polítics , grups de pressió i els medis de comunicació comencen a emmarcar i posicionar el seu missatge , i d’altres mesuren amb cura el ritme cardíac de l’opinió publica.
Exceptuant al PSC i PP , el posicionament o “ frame” de CIU , ERC i ICV resulta manifest , per bé que difereix en l’espai i en el temps : oposició a qualsevol sentencia contrària o que declari inconstitucional aspectes simbòlics essencialistes del text estatutari , diguem-ne nació o llengua. Pel que fa a el PSC , inicialment curós amb qualsevol manifestació prèvia a la resolució del TC , disposa d’una certa dificultat per unificar un missatge integral i coherent ; coherent , en relació al seu soci estatal i integral en relació a la resta d’integrants del govern català. El PP , per bé que reafirma la lògica de la coherència del seu missatge inicial d’oposició al text estatutari , troba que la complexa geometria variable de l’estat no li aconsella accentuar un posicionament ferotge de les seves tesis , mal que els grups mediàtics afins al seu electorat o pseudo-grups de pressió l’empenyin a traçar línees més gruixudes.
Diverses raons : qualsevol resolució que declari inconstitucionals aspectes estatutaris simbòlics , trobarà pòsit en el marc d’una opinió pública elaborada ( contrària a una opinió pública espontània ). Una opinió pública arrelada sobre marcs negatius – tal com recullen els darrers estudis d’opinió del CEO , en relació als principals problemes i com poden vehicular un comportament de vot sociotròpic ) – i hereva d’una discussió dilatada i polititzada en negatiu per tots els actors polítics.
A més apareix un element nou , un element que gaudeix d’un sostrat simbòlic molt important en un país que gaudeix d’un sistema de drets i garanties democràtiques: l’expressió de la voluntat popular vehiculada mitjançant el referèndum. En el fons i parafrasejant a Rousseau podem dir “ que la sobirania com a exercici de la voluntat general no pot ser mai manllevada , i el sobirà com a ésser col•lectiu és representa a si mateix. El poder pot transmetre’s , però no la voluntat ”. J.J. Rosseau , El contracte Social.

Trobades Ciutadanes Populars ( Town Hall Meetings )

dissabte, 15 d’agost del 2009

Durant aquestes darreres i les pròximes setmanes, l’administració Obama ha articulat i articularà un ampli ventall de mesures de comunicació ( relacions públiques, rodes de premsa, actes públics , mobilització dels voluntaris , mailing massiu als simpatitzants disponibles en les bases de dades de la darrera campanya presidencial , destinades – en un primer moment – a informar sobre la reforma de salut ( healthcare reform ) i a combatre l’erosió i el cost en popularitat que li ha suposat la proposició d’aquesta reforma , en bona part arrel de la campanya de contra propaganda i pressions endegades per determinats lobbies republicans, d’assegurances mèdiques i grups antiavortistes.
En aquest post voldria recollir un element poc conegut al nostre país : els town hall meetings ( trobades ciutadanes populars , una pràctica molt estesa en aquell país ) . Unes trobades bidireccionals i participatives entre representants i representats , a on la nostra classe política local i autonòmica podria aprofundir en pro d’una major interactivitat amb la ciutadania ( pel que fa a polítiques de proximitat entre ciutadà i polític , tot entenent aquests formats en un temps i espai aliè al combat electoral propi de la “horse race “ o l’anomenada cursa de cavalls de campanya ).
Però , tot i que la figura política d’Obama impregna gran part de les activitats polítiques que ens arriben d’aquell país, avui voldria recollir i convidar a revisar la web del governador Deval Patrick. Aquest polític afroamericà , nascut l’any 1956 i governador la comunitat de Massachusetts va esdevenir el primer afroamericà que ostentà aquest càrrec. Però al marge d’aquest apunt , vull apuntar l’ús que fa el governador de les noves eines tecnològiques per difondre, informar , escoltar i treballar sobre el terreny : en aquest portal el governador a més de traslladar la informació pertinent sobre l’actuació política , equip de treball i varis, Deval Patrick utilitza les noves eines ( twitter, youtube, calendari d’actes, RSS, Flickr , mails i telèfons o goggle maps ) per comunicar-se amb els ciutadans . Puntualitzo ; comunicar-se i no únicament utilitza les noves eines tecnològiques com a element purament presencial i d’imatge. En aquest punt i recollint el sentit inicial del post , els town hall meetings , cal aprendre i traslladar l´ ús d’aquests formats a la pràctica local , comarcal i autonòmica de la nostra classe política.

Finançament : ALEA JACTA EST

diumenge, 12 de juliol del 2009

L’ha sort s’ha llençat. S’ha tirat el dau . El finançament català ha estat aprovat. Ara cal vehicular simbòlicament els resultats de l’acord. Resta un any per les properes eleccions autonòmiques. La campanya permanent dóna el seu tret de sortida. L’estabilitat del tripartit cohesiona el relat intern de cadascun dels membres , i si bé , aquesta darrera etapa negociadora deixarà cicatrius internes en alguns partits , crec sincerament que la no aprovació d’un bon finançament hauria resultat encara pitjor.

Certament , alguns elements avalen l’encert de l’aposta : en primer lloc , el suport simbòlic però manifest de determinats poders fàctics del país ( Molt important: la cambra de comerç, Foment del treball i els sindicats / patronal + sindicats ) , l’habilitat estratègica del PSC i del seu conseller Castells ( posicionant una imatge de fermesa i control dels pols negociador ) , la comprensió racional d’ERC de visualitzar l’abisme polític en el cas d’una negativa a l’acord ( construcció de marca negativa de partit , incapacitat de governar , immaduresa política i la possibilitat d’habilitar un relat negatiu de marca de partit / un futur camí pel desert polític ) , la fidelitat ben entesa i responsable d’ICV ( escenificant la unitat de govern i avalant de forma expressa el relat d’un govern madur ) , la nova campanya política del PP ( per bé que , segurament matisada amb molt silencis , per raó d’interès electoral ) que donarà relleu i visibilitat ( en la mesura que accentuï un discurs negatiu envers Catalunya) a l’encert de procés negociador , i en gran mesura un element final de caire psicològic : construir marcs emocionals realistes que defugin els posicionaments maximalistes i demagògics , uns marcs emocionals que resulten poc encisadors i recomanables en política , en època de crisis.

Pel que fa a CIU , crec sincerament que la gestió del procés , en la darrera fase final ha esdevingut molt errònia. Errònia , en tant que no ha gestionat amb habilitat el momentum político-social i ha infravalorat la maduresa d’alguns partits i del propi govern d’entesa. Probablement, la proximitat ( en certa mesura avalada pels baròmetres d’opinió i les enquestes darreres ) al poder l’hi ha generat una febril estrategia de combat .Una febril estrategia , bona en un primer moment , però no així finalment , en tan que la pròpia tàctica inicial ( moviment ) ha esdevingut estrategia ( finalista) , i la marca CIU ( recordem , no avalada pels poders fàctics i econòmics catalans / observeu amb cura el silenci de La Vanguardia aquests dies i resteu atents a la manifestació de l’església ) ha maximitzat un discurs poc moderat, que visualment escenifica la fam i la febril necessitat de tocar poder . Crec que un joc comunicatiu més hàbil en el procés , no hauria modificat l’ascendent moviment electoral – sòlid , consolidat i fins i tot imantat – de CIU. Ara bé , un cop la majoria de la societat civil i econòmica del país recolza el resultat final , quin relat pot construir CIU ( responsabilitat ? moderació ? raonabilitat ? ) , o potser vol disputar a ERC un eix de màxims , amb el risc que pot comportar això en certa part del seu target electoral ( ull a Unió i el seu malestar ? ), deixant pel PSC aquest centre tan preuat ?

Ara doncs , potser fets ( avalant i reforçant la marca i missatge central del president Montilla ) i menys paraules ? rebaixar el to i posar-nos a treballar pel bé del país i de tots nosaltres.

La Bogeria de Catalunya

diumenge, 5 de juliol del 2009

Per bé que sovint la lectura de Hamlet va associada a la bogeria , el propi cos dramàtic de l’obra de Shakespeare arrela els seus fonaments en el conflicte polític del príncep renaixentista de Maquiavel.
Si establim similituds entre la realitat política actual , en relació al naixement , nus i desenllaç del procés estatutari, des de l’òptica teatral hamletiana , podem transferir certs elements emocionals a la política catalana.
La bogeria de Hamlet s’origina per motius polítics. Un regicidi. Un regicidi que cobreix el regne de Dinamarca sota l’ombra de la sospita permanent. Un regicidi que ambiciona el poder. L’assoliment del poder per si mateix, al marge dels mitjans. Un poder que no adquireix un topònim propi ; Catalunya, Espanya o Dinamarca. Ni uns actors propis ; PSOE , PP, PSC, CIU o Claudi. Un acte conspiratori múltiple . Un acte de conspiració aixecat sobre la dialèctica de l’ocultació i la intriga. Un procés sorrenc. Un eixam d’estratègies i tàctiques maquiavèl•liques. Un destí ; la dolça mel del poder.
Múltiples moviments conspiradors , uns moviments que subterràniament endeguen una batalla d’assalt al tro. Un tro sobirà. Conspiradors legítims ! Cert , però no així la legitimitat ètica dels seus instruments. Instruments com la sospita , la intriga i l’egoisme. Instruments que certifiquen la minsa qualitat de l’escenari polític .
Hamlet o el noble representant del poble embogeix. Assisteix estupefacte a la decadència ètica i política del regne i a la primacia dels escrúpols egoistes. Un camí que convergeix en la necessitat de desllorigar-nos del vincle emocional amb el poder sobirà , un cordó umbilical ara hipotèrmic d’afecte. Un buit de confiança fruit del regicidi al poder.
Dinamarca tenia dos caps, dos reis. La fam de poder i el poble. Un rei mort , el poble o Hamlet , un rei que presagiava i advertia dels vicis del sobirà. L’altre rei, la fam de poder, un poder que conspirava i intrigava per assolir el tro. Incertesa , buit o desafecció s’ha instal•lat a Dinamarca.
Hamlet representa la bogeria lúcida i racional. Una bogeria que despulla i mostra amb tota cruesa les pulsions que antecedeixen l’accés , així com els instruments d’aquest assalt al poder. Una lectura , encara avui contemporània.

Nou model educatiu. Avanç o retrocés ?

dijous, 2 de juliol del 2009

La nova Llei Educativa de Catalunya ( LEC) recull en els seu articulat aspectes com la flexibilitat , l’orientació per objectius i resultats , l’autonomia dels centres , l'avaluació del rendiment dels docents i de l’alumnat , l’objectiu d’assolir el 6% del PIB en matèria educativa , la correcció del desequilibri entre els centres públics i concertats ( finançats amb fons públics ) alhora de matricular als alumnes nouvinguts o l’ensenyament obligatori pels alumnes dels 3 als 16 anys. Tanmateix , la pròpia llei deixa oberta la porta a certes ombres , que únicament obtindran la llum amb la posterior implementació de la norma ( aspectes recollits en aquest bloc amb anterioritat : segregació i barreres d’accés a determinats segments de població ).

Al marge de qualsevol consideració ideològica o partidista , de caire polític o corporatiu , el nucli dur d’aquest post vol indagar en la lògica d’un tema molt debatut en la ciència política: la innovació en la gestió pública.

Així , està superat el model educatiu tradicional ? Les transformacions socioculturals requereixen necessariament un canvi en el model ? Realment assistim a una privatització del sistema educatiu ? Existeixen disfuncions , actualment ? Resulta coherent extrapolar pràctiques pròpies del sector privat al sector públic ? Existeix una aversió al canvi en la funció pública ?

Originàriament aquest debat ( que sovint opera sota una visió maximalista – sector públic enfrontat a sector privat- , i ideològic – dretes versus esquerres ) es formula durant els anys 80 a EEUU. L’eclosió de determinats plantejaments acadèmics , d’escoles de negocis , Think Tanks i interessos privats , determinen un nou concepte ; La nova Gestió Pública ( NGP , amb plantejaments diversos en la seva direcció i profunditat ). Certs bestsellers , com “ In search of excellence “ de Peters & Waterman o “ Reinventing government “ d’ Osborne & Glaeber ( molt influent en l’administració Clinton ), recullen alguns dels plantejaments més coneguts . Plantejaments provinents del sector privat que incidien en la necessitat de corregir les disfuncions del sector públic , introduint aspectes modernitzadors : introduir una major flexibilitat organitzativa, superar la rigidesa burocràtica , reorientar els valors de l’administració pública , orientar-se envers el client , dotar de major autonomia a les administracions , externalitzar serveis , introduir la competència o descentralitzar els processos.

Aquest plantejament va suscitar i encara suscita un calorós debat acadèmic ( en relació a la dificultat d’adaptar aquests instruments privats a una realitat diametralment oposada – un sector privat que opera sota la lògica de la eficiència , l’economia i la eficàcia , en contrapartida a un sector públic multidimensional que opera sota la lògica de la universalitat , l’equitat , la rendició de comptes públics i la justícia ). Certament , i si defugim consideracions maximalistes i observem el nostre entorn , podem visualitzar com alguns instruments propis d’aquesta NGP ha trobat recorregut en el sector públic : externalitzacions ( neteja , manteniment, menjadors ) , contractes-programa ( universitats o fires ), direcció per objectius ( estímuls a la dispensació de medicaments genèrics ) , gestió de la qualitat de les administracions ( gestió dels “ intangibles “/ valors soft de la NGP ), entre d’altres.

Esmentats doncs aquests punts , alguns viables i d’altres de difícil aplicació dins el sector públic, com l’orientació al mercat o la introducció de valors de competitivitat , en tan que tergiversen valors propis i inherents a la tasca pública ( universalitat , equitat o justícia ) , alhora que poden generar grans costos de transacció ( pèrdua del control sobre una eina bàsica : la educació d’un país ) , cal validar i debatre les disfuncions i les possibles solucions .

Entenem com a disfunció la rigidesa del model educatiu actual ( per fer front als canvis demogràfics , tecnològics , socials i culturals) ? Existeix una aversió al risc en la funció pública , sovint induïda per interessos corporatius anquilosats ? Calen introduir elements d’innovació per motivar als docents i aprofundir en la captura de l’excel·lència ( flexibilitat , avaluació de rendiments dels docents i dels alumnes )? Existeix una obsessió pel procedimentalisme en l’escola pública , fet que atorga poca discrecionalitat a l’equip directiu per innovar i oferir respostes a les particularitats del seu entorn educatiu ?

Flexibilitat , avaluació de rendiments , avaluació de resultats , major autonomia , increment pressupostari ...conceptes provinents de la NGP. Conceptes que despullats de qualsevol apriorisme ideològic i prejudici previ , poden esdevenir uns bons instruments. Ara bé , la nova LEC és únicament un instrument , el seu ús i desenvolupament determinaran l’èxit o el fracàs de les futures generacions.

L’equilibri del funambulista

dissabte, 27 de juny del 2009

La conjuntura política actual opera en un mercat de futurs d’escenaris incerts. Un horitzó prim i sinuós. Un atzucac geopolíticament fràgil i de suma negativa. Un escenari polític mancat de certeses i famèlic de seguretats. Un taulell policèntric assentat sobre unes plaques tectòniques en constant moviment. Geometria variable en diuen uns , geografia política de suma negativa en parlaria l’Enric Juliana , un horitzó polític sense xarxa i sofert a l’equilibri d’una corda massa rònega.
Una sentència difícil de digerir pels vencedors i pels vençuts. Aliment per l’ànima ferida dels vençuts. Silenci discret dels guanyadors. De nou, Catalunya en el mapa. L’equilibri dels funambulistes. Un finançament enverinat. Una població esgotada i dèbil . Un antídot ?,Un calmant ?... un tractament financer que calmi el dolor. I el verí ? bé, si... però sobretot que em tregui aquest dolor. Societat egocèntrica, Homo economicus , Peix al cove. Ara doncs, exercici de funambulisme dels actors polítics catalans . Panorama apassionant de tacticisme polític . Temps pels líders, temps de veritats , temps de responsabilitats , mals temps pels demagogs. Modernitat líquida . Mal temps per l’èpica.
I de sobte , l’estiu. Estatut , punt i final . Ara , un nou relat. Acció, moviment, fets.

Rendició de Comptes

dijous, 25 de juny del 2009

Recollint les reflexions aportades pels politòlegs Becario en Moncloa , Kancilleria i El Patí Descobert , arrel de la necessitat de reformar la llei electoral catalana , apuntaré una reflexió : la necessitat d' aprofundir en un sistema electoral que promogui instruments que garanteixin al ciutadà-elector la possibilitat d’articular mecanismes d’accountability electoral ( rendició de comptes ). Vehicular mecanismes transparents que facilitin la informació i la justificació de la seva elecció , la seva tasca professional, el seu compromís amb el projecte defensat i l’activitat constant del seu càrrec . Alhora aquesta informació i justificació ha de permetre la sanció o recompensa posterior del candidat.

Alhora aquesta accountability , no únicament ha de resultar efectiva envers l’accountability electoral ( aquella rendició de comptes que pot exercir l’elector vers l’electe, el governat al governant en relació als compromisos adquirits i els resultats aconseguits ) , també s’han de vehicular ponts que afavoreixen una accountability inter-institucional ( responsabilitat en l’activitat de control del govern que exercita la oposició , la magistratura, els tribunals constitucionals, els mitjans de comunicació i la resta d’òrgans institucionals ). Mecanismes que permetin a aquests òrgans reconquerir la seva funció primària i essencial : revitalitzar l’essència del sistema de separació de poders , avui encara molt polititzat i partidista.

Entenc que qualsevol reforma , bé sigui en la magnitud de les circumscripcions ( de 4 a 7) , en el sistema de vot ( llistes desbloquejades amb vot preferent ) , en fórmules d’ e-voting o d’altres, qualsevol reforma haurà d’assentar-se sobre la base de que l’ elector gaudeixi d’incentius que li permetin fer sentir la seva veu ( voice ) i no abastir la opció fàcil de la sortida del sistema ( exit).

Escola Pública : Exit o Voice

dimecres, 17 de juny del 2009

Arrel de la publicació la setmana passada , dels resultats de les probes de competència bàsica ( que el Consell Superior d’avaluació del Sistema Educatiu va realitzar fa un mes en totes les escoles catalanes a un total de 64.388 estudiants ) , s’ha obert un debat sobre la qualitat del sistema educatiu català ( escola pública , escola concertada i escola privada ).

El principal problema és la manifesta disfunció qualitativa que existeix ( tal com recullen els resultats obtinguts i que venen a confirmar els resultats de l’informa PISA) entre les diverses tipologies d’escoles. Tanmateix, aquesta marcada disfunció en la qualitat de les diferents escoles ( pública , privada i concertada) ens obliga de forma urgent i prioritària a elaborar una nova diagnosi ,i en base a aquesta diagnosi , elaborar un pla de xoc que ens permeti reconduir l’enorme escletxa i la gran disfunció qualitativa entre els nostres centres.

Apunto dos conceptes recollits per Albert O. Hirschman : sortida o exit ( entès com un acte personal de sortida , com el mecanisme per excel·lència de la insatisfacció dins d’un “ mercat” ) i veu o voice ( acte col·lectiu de queixa , orientat cap a interessos comuns col·lectius que volen aprofundir en la recuperació de la qualitat ).

Sobre aquests dos conceptes ( exit o voice / sortida o veu ) observem com davant d’un deteriorament en les condicions generals dels centres escolars públics ( per múltiples raons ; increments d’alumnat amb necessitats educatives, massificació d’aules, implosió d’una nova realitat cultural no homogènia , etc... ) , aquells individus que avaluen la qualitat en un ordre de preferències superior a la resta ( generalment aquesta tipologia obeeix a individus amb un millor status socioeconòmic i amb una formació educativa superior ) optarà per sortir ( exit ) de l’escola pública , si arriben a la conclusió que l’exercici de la veu ( voice ) no genera cap resultat positiu. Aquest fet per si mateix , motivarà que la pròpia escola perdi a aquells individus que en un primer moment volien i varen invertir esforços en l’opció veu ( voice ) , amb la voluntat de reconduir i obturar el descens de qualitat de la seva escola pública.

Sortida o veu . Aquesta reflexió no té sentit per aquells que entenen el sistema educatiu com un mecanisme de mercat. Un mercat competitiu a on els múltiples actors vehiculen les seves ofertes i demandes , en funció de la seva llibertat d’elecció. Però , no resulta fal·laç aquesta lògica ? En primer lloc , aquest “ mercat “ no resulta simètric. És a dir , existeix una asimetria d’informació ( no tots els pares disposen de la mateixa informació ni de l’accessibilitat a aquesta ) , en segon lloc observem com determinats centres concertats ( el privats no reben fons públics ) estableixen barreres d’entrada ( en professor J. Subirats l’anomena Cream Skimming / selecció d’aquells alumnes que volem , la crema ) i finalment generen externalitats ; polarització social , polarització escolar i increment de les desigualtats.

Si l’administració pública no exerceix d’altaveu ( cada cop resten menys veus , i cada cop més ciutadans opten per la opció sortida ) , i no implementa mesures tendents a corregir aquestes disfuncions , ens trobarem al davant d’un sistema educatiu amb diverses velocitats , un sistema educatiu que no aposta fermament per la igualtat d’oportunitats , resumint ens trobarem amb un sistema educatiu que no facilitarà la mobilitat social , l’equitat i en definitiva la justícia social.

Eleccions Europees II : Catalunya

dimarts, 9 de juny del 2009

Per bé que algunes de les reflexions del post anterior són vàlides pel cas català , voldria apuntar certs matisos interpretatius.
Crec que ens trobem en aquest cas davant d’un avís de canvi de tendència . No tant en quan als resultats propis de les eleccions ( solidesa de CIU , pèrdua important de vots del PSC , lleu d’ ERC i ICV ) , com a certs aspectes més profunds.
Si analitzem les dades del CEO sobre l’índex de satisfacció política , observem com progressivament i gradualment l’índex d’insatisfacció creix , i s’eixampla cada cop més la distància vers els satisfet. Alhora , si llegim el subíndex de satisfacció conjuntural ( no així pas l’estructural ) podem també observar com la insatisfacció conjuntural creix. Aquest fet per si sol podria explica una part de l’abstenció , ara bé si agregem a aquest grau creixent d’insatisfacció ( “ aparentment conjuntural per la crisi econòmica “ ) aspectes relatius al context sociopolític i de comportament de vot , podem observar com la tendència és manifesta ( “ lleument , però al meu parer és perceptible “).
Llegint els darrers baròmetres del CEO observem com en resposta a la situació política de Catalunya ( a nivell global ) els problemes principals es manifesten constants ( atur, funcionament economia , sistema de finançament i insatisfacció política ). Si observem la resposta a la pregunta dels teus principals problemes ( a nivell personal ) , veiem com les respostes són similars. Podria resulta coherent que la gent doni la mateixa resposta a les dues preguntes, però no sempre és així. Observem la coincidència dels problemes globals ( poden traduir-se en un vot sociotròpic) i personals ( vot egocèntric) , i també com aquests es correlacionen amb l’alt grau d’insatisfacció política. Aquest tres aspectes en conjunt ( units a la fidelitat del vot, les expectatives i el desig de canvi ) poden marcar una tendència. A més , crec que l’agenda política i òbviament mediàtica futura , vindrà profundament marcada per la resolució dels principals components d’aquest possible vot sociotròpic i egocèntric ( que pot rebaixar la confrontació ideològica i escenificar un enfrontament no pas tan ideològic com racional ) . En aquest apartat , la resolució del finançament , la sentència del TC i la conjuntura econòmica de crisis es sumen a les dificultats del tripartit per establir un relat guanyador .

Panem et Circences

dijous, 4 de juny del 2009

Aquesta expressió llatina arrela el seu sentit , en la necessitat dels emperadors romans d’oferir al seu poble elements de distracció que permetessin mantenir a la població aliena dels aspectes cabdals i controvertits de la política. L’expressió “ panem et circences “ permetia a l’emperador alienar l’esperit crític del “populus urbà o demos urbà ” i vehicular a les masses mitjançant un estomac ple i una ment famèlica d’un entreteniment de baixa qualitat.

 

Res nou ni estrany . La grandiloqüència propagandística del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels , els fons aportats pel departament de defensa nord americà a la factoria Hollywood  durant la guerra freda  o l’accent franquista en el folklore i el toreig.

 

Les masses. Aquesta és la raó de fons , el control de les masses , actualment etiquetada en la marca “ opinió pública”. Una opinió pública que s’informa a través dels mass media ( per bé que s’estan produint canvis importants que reconfiguraran la forma d’informar dels partits polítics) i canalitza el seu missatge en funció del propi codi dels media i del propi llenguatge dels mass media. Uns missatges que anteposen la espectacularitat a la serenitat, el missatge breu i impactant a la raonabilitat reposada , l’eslògan a l’article de reflexió , la imatge a la paraula i l’altaveu amplificador a la mesura del diàleg.

 

Aquesta campanya europea no s’allunya d’aquests postulats. Observem com els estreteges atien elements negatius i de desprestigi del candidat oponent, enerven ( amb el beneplàcit i posicionament actiu de certs grups corporatius mediàtics /  actors polítics ,en tant que conformen l’agenda públics i creen marcs mentals de motivació de vot) del debat polític la reflexió crítica i traslladen la confrontació política a un ring de boxa on predominen els cops baixos.

L'ús polític del fútbol

dijous, 14 de maig del 2009

Per tal de vacunar-me front a qualsevol plantejament maximalista sobre els fets ocorreguts durant el partit d’ahir vespre, en relació a la polarització política i instrumental sobre la xiulada a l’himne espanyol en el partit disputat ahir vespre , he tornat a revisar el llibre de John Carlin “ el factor Humà”.

Certament em declaro agnòstic. Agnòstic front a la ortodòxia simbòlica dels dogmes, dogmes sovint vehiculats mitjançant l’ús de les banderes , el sentit místic dels himnes , la revisió historicista dels fets i la construcció martiriològica dels nous “ messies”. No voldria establir categories entre víctimes i botxins , entre bons i dolents , culpables i innocents. No soc aliè a la necessitat simplificadora que requereix l’exercici del poder – poder religiós, polític , econòmic , mediàtic o institucional. Un poder que genera , construeix i dóna relleu a la formulació dels estereotips , prejudicis o relats simplistes.

Probablement , el meu agnosticisme fa que cregui necessari prendre distància en aquesta lluita “ religiosa”. La politització i l’ús que se’n fa de l’esport no és nou ( el futbol “ la religió laica “ segons l’enyora’t Manuel Vazquez Montalban) , de fet , si assessorés a algun dirigent polític futur li recomanaria que no defugis mai la instrumentalització d’aquest potent catalitzador emocional . La història n’està plena d’exemples ( Goebbels , J. Owens , boicots olímpics, Michael Spitz , Sergei Bubka , l’ascensió a l’Everest , el gol de Zarra , Lluís Bassat (PSC) contra La Porta( CIU) , Guruceta , el 0-5 al Bernabeu).

Observem com sovint l’esport esdevé un element instrumental de l’exercici del poder polític , un instrument canalitzador i alhora manipulador de les pulsions socials , una ona que amaga la marea o una religió. Sovint l’ús de l’esport s’articula de les pulsions polítiques d’enfrontament, ara bé , quan com en el cas que recull John Carlin en el factor humà , l’esport canalitza i abona lògiques d’unió, d’amistat , de construcció nacional per fer front a la divisió racial de l’apartheid , benvingut sigui el bon ús de l’esport. Tot depèn de l’ús de l’esport ... del grau teocràtic del que s’alimenta i del pla al que delega a l’ús de la raó .

Una Enquesta Innocent.

dijous, 30 d’abril del 2009

Ahir vaig gaudir de l’oportunitat de participar en l’enquesta formulada per l’ empresa “ bloc idees “. Recolliré alguns punts sobre la pròpia enquesta.
Sabem que la elaboració del qüestionari esdevé la pedra angular , en la preparació de l’enquesta. Lògicament, aquesta elaboració es fonamenta en l’anàlisi previ del context i circumstàncies del tema a investigar : en aquest cas , Opinió Pública de Vic. Aquesta elaboració pot formular-se mitjançant diferents opcions : reunions de grup , de dirigents polítics, líders locals o sociòlegs i acadèmics coneixedors de la problemàtica sociopolítica del municipi. D’aquests , s’extrauran les preguntes necessàries o temes bàsics a tractar.
Fins aquí , res a dir. Ara bé , un cop l’entrevistador inicia la formulació del qüestionari ( elements identificadors, estadístico-econòmics, temàtics , valoració de partits , intenció de vot , record de vot , la “ Vegueria “ de l’alt Ter , identificació nacional o una pregunta sobre Impevic ) un element de fons em sorprèn ; aproximadament una tercera part del qüestionari es centra - en quan a nombre i tractament de fons del qüestionari- en dos aspectes : L’alcalde i la Immigració.
Així, s’observa com en l’enquesta impera l’objectiu d’obtenir elements d’anàlisi sobre la tasca de l’alcalde ( es pregunta sobre la capacitat, preparació, grau de responsabilitat i fins i tot “ la seva residència “) i sobre la immigració. En aquest punt , recolliré un element de fons en la formulació de les preguntes ( cal recordar que l’actor que encarrega , té molt a dir en la determinació i elaboració del qüestionari !). La quantitat , així com la finalitat tautològica de les preguntes , denoten un alt grau de preocupació sobre el tema migratori. Alhora , el propi tractament de les preguntes ( les preguntes associen de forma implícita la correlació entre immigració i inseguretat , immigració i delicte i immigració i atur ) esdevé una declaració d’intencions sobre el pensament de l’actor de l’encàrrec.
Caldria doncs, plantejar algunes preguntes : De on prové l’encàrrec ? Finançament públic o privat ? En el primer cas, obeeix l’elaboració , formulació i finalitat de l’enquesta a l’ interès de la ciutadania ? o bé a l’alcaldia ? En aquest darrer supòsit , quin grau de control exerceixen la resta de partits de l’equip de govern de la meva ciutat ?
En fi......silenci...