RSS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política Espanyola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política Espanyola. Mostrar tots els missatges

Partits Polítics ( I+D)

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Els nous canvis tecnològics perfilen nous comportaments i hàbits socials. Sembla obvi. Cert. L’adaptació per part dels múltiples actors empresarials, econòmics , serveis i ens institucionals està en curs. Les noves tecnologies determinen noves formes de comportament social. Un nou espai que sociabilitza a l’individu entorn a noves pautes : unes pautes de comportament que defugen la comunicació unidireccional ( teledirigida), fragmenta als individus en perfils molt heterogenis ( hipersegmentació dels targets ) i hiperpersonalitza els hàbits de consum ( El ciutadà online busca continguts àgils , de qualitat i accessibles ) d’aquests individus.

I els partits polítics estatals ? De moment expectants als canvis , immobilistes pel que fa a aquests nous hàbits de comportament ( l’ús instrumental de les noves tecnologies opera en la forma però no en el fons . L’ús obeeix a la necessitat imperativa d’existir en aquest nou espai , per bé que no modifiquen el fons de l’exercici polític ) i porucs d’innovar per por a perdre el control sobre el missatge , el missatger i el receptor.

Cal entendre que els ciutadans no operen sota les directrius dels missatges unidireccionals ( TV, premsa i comunicació ) . Els nous hàbits de comportament ( consum , oci , educatius , serveis ) transfereixen als individus el control , la sortida i fins i tot la veu , pel que fa a la comunicació. En aquest apartat , els grups polítics han d’entendre que el ciutadà del segle XXI opera com Word Cloud ( núvols de paraules ). El nou elector està hipersegmentat , no digereix fàcilment la comunicació unidireccional i dilueix el seu comportament al marge d’etiquetes ideològiques del segle XX ( dretes o esquerres ). Un elector més complexa , més crític , més informat i que demanda comportaments conductuals deliberatius ( possibilitat de veu ) i participatius ( entrada i sortida ).

Així , de la mateixa forma que la qualitat , l’accessibilitat i agilitat són prioritaris en múltiples camps , pel que fa a la operativitat política i el funcionament dels partits polítics , aquests han de vehicular noves formes d’actuar. Unes noves formes que tinguin com a pilars bàsics l’accountability (mecanismes de responsabilitat política real) , la transparència i l’accessibilitat dels ciutadans.

La Crisi dels Partits Polítics.

En el món homèric la realitat social i institucional s’alimenta de tres elements bàsics : el llinatge , la pertinença a “ l’oikos” ( la casa) i l’existència d’una comunitat organitzada. Avui , uns segles desprès , la comunitat política organitzada ( partits polítics) i institucional sembla articular-se al voltant dels mateixos eixos relacionals ( en contraposició a una comunitat organitzada molt feble i sovint presonera de les dadives institucionals ). Llinatge i pertinença a l’oikos.

Aquest oikos del món grec determina i defineix el conjunt de forces i relacions que envolten a l’entorn familiar , un entorn familiar jeràrquic , determinista i opac , un entorn concebut com una unitat jeràrquica autàrquica. En tot oikos el cap exerceix l’autoritat sobre tots els membres de la “ família” i sobre el personal vinculat a aquesta “família”.

Ara que la desafecció política ha esdevingut un concepte no únicament conjuntural i que cotitza a l’alça , cal que les organitzacions polítiques innovin cap a noves formes de democràcia deliberativa i participatives , noves formes de participació bidireccional en relació als nous comportaments socials . Certament aquesta innovació provoca un gran temor envers a la possible pèrdua del control autàrquic dels partits polítics sobre els seus dirigents i el control del missatge unívoc. Regenerar o morir ? La qüestió no és el poder simbòlic del partit , sinó tenir accés a aquest propi partit. En aquest punt us recomano dos magnífics articles : Josep Ramoneda “ Qué hacer con los partidos ? ” i Timothy Garton Ash “ El follón de la política “ .

ARENYS DE MUNT

dimarts, 15 de setembre del 2009

Arenys de Munt.

Cal dir , en primer lloc que la consulta no es pot extrapolar a tot el territori català. La fressa mediàtica ha insonoritzat les particularitats pròpies i contextuals del procés . Un procés alimentat pel desgast estatutari , per la insatisfacció política estructural, envoltat d’una espiral del silenci , alimentat per elements contextuals externs indirectes ( la manifestació de falange , el paper de la judicatura ) i una fratricida lluita en l’eix sobiranista per extreure rèdits polítics.

Ara bé , al meu parer , la consulta ha deixat uns grans damnificats. Els grups polítics.

A darrera de l’èxit popular ( amaga la necessitat d’habilitar nous mecanismes de veu al poble en relació als seus representants ) s’obre una petita escletxa ( tot dependrà del mimetisme d’aquest tipus de consulta ) en el sistema de partits ( monolítics , jeràrquics i poc democràtics ). Davant de les dificultats simbòliques dels grups polítics de liderar la representativitat de determinats sectors de la població , l’efecte mimètic de vehicular ( no únicament propostes d’autodeterminació / aquest efecte mimètic s’inocula en la pròpia forma de pressa de decisions de la ciutadania ) mitjançant la via de fets consumats el seu vot , resulta molt atractiu ( vies de fet vehiculades per la voluntat popular i desproveïdes del control absolut dels partits legalment representatius )i perillós pel que fa al funcionament actual dels grups polítics .

Es a dir, tal com es recull en la ciència política i en paraules de Hirschman , fins ara el ciutadà manifestava les seves opcions polítiques mitjançant la veu o la sortida ( èxit). La veu ( delegada i insatisfeta amb el seu interlocutor ) es manifestava cada quatre anys , i la sortida operava com l’únic canal de insatisfacció ( abstenció , vot nul). Així doncs, tot i que tothom interpreta en clau partidista l’efecte Arenys, caldria que els grups polítics interpretessin el rerefons de l’èxit de la consulta popular - la possibilitat d’exercitar directament la seva veu , davant de la pèrdua simbòlica de representativitat dels grups polítics- : la necessitat de revisar el funcionament , la transparència , la opacitat , la jerarquia i la representativitat simbòlica i interactiva dels representants envers els seus representats. No parlo d’anarquia, parlo de la necessitat de lubrificar un sistema representatiu que cada cop està més distant de la població, i el que resulta més preocupant , pèrdua del valor simbòlic.

Paradisos Fiscals.

dijous, 10 de setembre del 2009

Durant els anys 80 , Espanya va aplicar els mecanismes més ortodoxes per corregir el dèficit estructural existent ; devaluació de la moneda , emissió de deute públic ( acudir al mercat de l’estalvi) , monitorització del dèficit ( generar liquiditat monetària) i l’establiment de circuits privilegiats de finançament ( obligació als bancs i entitats de crèdit de comprar fons públics amb part dels recursos captats als seus clients). I una novetat : el llançament de pagarés del tresor ( uns títols “opacs” protegits per hisenda), uns títols de deute que falicitaven que “el diner negre” es poses en circulació. Hisenda gravava aquests títols amb un tipus d’interès del 5 % , a diferència del 16% del mercat. Poc rendiment, cert, però la compra de pagarés va esdevenir massiva i va permetre blanquejar i posar en circulació aquesta gran massa monetària oculta.
Any 2009. Durant aquesta setmana representats de 80 paradisos fiscals s’han trobat a Mèxic en la Trobada Global de Transparència i Intercanvi d’Informació, sota l’auspici de la OCDE , amb l’objectiu d’introduir nous mecanismes sobre la opacitat d’aquests productes.
No de forma casual, durant aquests darrers mesos s’ha accentuat la pressió de la comunitat internacional sobre aquests paradisos fiscals que gestionen grans patrimonis. Potser , aquesta pressió facilitarà que durant els pròxims mesos , part d’aquest diner torni a casa. Però com transformen aquest diner offshore , en diner onshore ? Es a dir, d’opac en transparent. La veritat és que la regulació referent a la banca privada de les entitats bancàries i de crèdit troba moltes dificultats per canalitzar els productes offshore. Ara bé , si les pressions de la OCDE donen els seus fruits , i es vehiculen mecanismes legals que permetin que aquests patrimonis opacs esdevinguin transparents , la lluita per atraure aquetes grans masses monetàries resultarà ferotge.
Guanyadors: les arques públiques de l’estat i els titulars dels grans patrimonis. Perdedors: la moralitat. Resultaria una infàmia plantejar una amnistia que pot traslladar als ciutadans la inducció a l’incompliment de les obligacions fiscals. Cal doncs, introduir una amnistia “ relativa” a aquest capital ? Se’l pot gravar amb un tipus baix ? Un tipus que permeti captar aquest gran capital i eviti la fugida a d’altres països? Què fem amb les SICAV ( societats d’inversió de capital variables . Uns instruments utilitzats pels grans patrimonis per moure les seves inversions i tributar a l’1% en l’impost de societats / 18% al vendre’ls ) ? Quin marc impositiu apliquem ? Cal reformar-les ?.
En relació a aquests elements apuntats , la darrera setmana la vicepresidenta econòmica Elena Salgado va manifestar la seva negativa a modificar el tipus impositiu de les SICAV , per evitar així, la fugida dels grans capitals.
Dues direccions . No modificar les SICAV i restar expectants , davant la possibilitat de que les pressions de la OCDE facultin la tornada dels capitals offshore i la història es repeteixi , de manera semblant als pagarés del tresor dels anys 80.

La Tempesta Perfecta.

dilluns, 7 de setembre del 2009

A Europa l’abast i la profunditat de la crisi econòmica articula bona part de les preocupacions polítiques dels líders europeus . A l’altra banda de l’ Atlàntic , EEUU endega en paral•lel a la implementació d’instruments contra la crisi econòmica , dos debats de vital importància per a la pròxima dècada: la sostenibilitat del sistema sanitari i la revisió dels vells i nous instruments que regulin el sistema de pensions.
Robert J. Shapiro , subsecretari de comerç ( 198-2001) , assessor econòmic de Bill Clinton i col•laborador de Al Gore, J. Kerry i Barack Obama , aborda en el seu llibre 2020 Un Nou Paradigma , aquest i d’altres problemes molt pròxims.
L’autor utilitza un clixé molt utilitzat per escenificar el problema ; La Tempesta Perfecta. Segons l’autor l’any 2020 , la quantitat de persones majors d’edat s’incrementarà a Europa, Japó i EEUU entre un 35-50%. Això suposarà que la quantitat de persones que rebran un subsidi per jubilació serà més de la meitat del nombre de persones en edat laboral.
Bona part d’aquest extraordinari canvi demogràfic ve donat per l’envelliment dels baby boom ( arribaran als 65 anys l’any 2020 ) i la taxa negativa de reemplaçament dels baby busters ( noves generacions que accediran a la vida laboral en aquets anys). Aquest envelliment , lligat a la quantitat relativa més baixa de persones que accedeixen a la vida laboral , tindrà grans efectes en la gestió i capacitat de resposta dels governs en el compliment de la satisfacció de les necessitats ciutadanes.
Menys gent que produeix riquesa , més gent gran que requereix ajuda econòmica i tractaments mèdics ( més cars i avançats ). Els ingressos es redueixen i les despeses s’incrementen. Es debilita la força laboral , contextos econòmics dèbils i redueix l’estalvi privat. Una situació a on la insostenibilitat dels sistemes de benestar socials clàssics , esdevinguin irreconciliables amb un creixement econòmic saludable .
Opcions : retallar prestacions, relaxar les entrades migratòries, revisar les obligacions de l’estat en relació al ventall , accés i finançament de l’atenció sanitària , incrementar impostos , retallar programes públiques , incrementar el dèficit, reduir inversions , dilatar l’edat de la jubilació , creació i foment de sistemes privats , públics o de gestió compartida de pensions.
Ara bé , tal com recull el slideshare que encapçala aquest post , l’abast del problema no resulta igual per a tothom. Així, no tots els països ofereixen el mateix subsidi de pensions ( Xina no ho garanteix i d’altres països encara tenen marge per incrementar les prestacions ) , no tots els ciutadans tenen la mateixa pressió fiscal i el marge per incrementar l’esforç (cada nord americà paga el 12,5% del seu sou per finançar el sistema de seguretat social, Itàlia el 33%, França el 24% i els suecs, britànics i alemanys entre el 19-22%) , no tots els països disposen del mateix potencial de treballadors en edat laboral que permetran fer sostenible el creixement de persones d’edat avançada ( dades previsibles per al 2020 : Japó -1,5 persones en edat de treballar per cada jubilat / Itàlia – 1,6 / Alemanya , França i Suècia – 1,8-1,9 / UK- 2,1 / EEUU- 2,4 ).
Tot i que aquest post no tracta sobre les polítiques familiars i els incentius a les polítiques vull recollir unes dades que tenen relació amb el post : actualment l’evolució demogràfica és negativa , la diferència entre els nivells de fecunditat i de mortalitat és negativa, actualment la taxa és 1,4 ( cada dona té 1,4 fills / 2,78 als anys 70 / previsió 1,2 l’any 2020) i els nivells aconsellables de reemplaçament alternen sobre el 2,1 . És a dir , perdem capital laboral , els nivells de mortalitat és redueixen ( s’incrementen els costos sanitaris i de subsidis ) i el reemplaçament és negatiu.

La Castració Química de L'Estatut.

diumenge, 30 d’agost del 2009

El diari Avui publica avui una interessant entrevista a l’expresident Jordi Pujol . Al marge de qualsevol consideració política estratègica , en relació al posicionament de CIU en el nou inici de curs , l’expresident dóna titularitat a una idea apuntada anteriorment per una de les cronistes polítiques més reputades a Espanya : la castració química del Estatut , de Victoria Prego.
En relació a aquesta idea , manifestada en un article publicat al diari El Mundo durant l’abril d’aquest any, la periodista equipara el símil de l’ esterilització sexual a la futura sentència del TC, sobre l’Estatut. Una esterilització que inhabilitaria la posterior reproducció. Així , sota aquests paràmetres la cronista apunta a una possible solució : una resolució judicial que deixi sencer l’envoltori , però buit de substàncies nocives.
Com ? Obrin una via interpretativa ( un camí que no vincularà a l’Estat ) que atorgarà un valor propositiu – no vinculant – a determinats articles estatutaris. Aquest valor propositiu (castrador) quedaria recollit en els fonaments jurídics de la sentencia ( part considerativa ) , deixant la decisió o “ fallo “ judicial ( part resolutiva ) aparentment indemne. Resumint , tal com apunta Prego , llegiu primer els fonaments jurídics - l’ànima de la sentència - , i sí desprès voleu , podeu llegir la decisió o “ fallo “ judicial.

Inici del Curs Polític

dimarts, 25 d’agost del 2009

El curs polític exhaureix les seves vacances estivals i novament escalfa motors “el pols estatutari “. Certs actors polítics , grups de pressió i els medis de comunicació comencen a emmarcar i posicionar el seu missatge , i d’altres mesuren amb cura el ritme cardíac de l’opinió publica.
Exceptuant al PSC i PP , el posicionament o “ frame” de CIU , ERC i ICV resulta manifest , per bé que difereix en l’espai i en el temps : oposició a qualsevol sentencia contrària o que declari inconstitucional aspectes simbòlics essencialistes del text estatutari , diguem-ne nació o llengua. Pel que fa a el PSC , inicialment curós amb qualsevol manifestació prèvia a la resolució del TC , disposa d’una certa dificultat per unificar un missatge integral i coherent ; coherent , en relació al seu soci estatal i integral en relació a la resta d’integrants del govern català. El PP , per bé que reafirma la lògica de la coherència del seu missatge inicial d’oposició al text estatutari , troba que la complexa geometria variable de l’estat no li aconsella accentuar un posicionament ferotge de les seves tesis , mal que els grups mediàtics afins al seu electorat o pseudo-grups de pressió l’empenyin a traçar línees més gruixudes.
Diverses raons : qualsevol resolució que declari inconstitucionals aspectes estatutaris simbòlics , trobarà pòsit en el marc d’una opinió pública elaborada ( contrària a una opinió pública espontània ). Una opinió pública arrelada sobre marcs negatius – tal com recullen els darrers estudis d’opinió del CEO , en relació als principals problemes i com poden vehicular un comportament de vot sociotròpic ) – i hereva d’una discussió dilatada i polititzada en negatiu per tots els actors polítics.
A més apareix un element nou , un element que gaudeix d’un sostrat simbòlic molt important en un país que gaudeix d’un sistema de drets i garanties democràtiques: l’expressió de la voluntat popular vehiculada mitjançant el referèndum. En el fons i parafrasejant a Rousseau podem dir “ que la sobirania com a exercici de la voluntat general no pot ser mai manllevada , i el sobirà com a ésser col•lectiu és representa a si mateix. El poder pot transmetre’s , però no la voluntat ”. J.J. Rosseau , El contracte Social.

Trobades Ciutadanes Populars ( Town Hall Meetings )

dissabte, 15 d’agost del 2009

Durant aquestes darreres i les pròximes setmanes, l’administració Obama ha articulat i articularà un ampli ventall de mesures de comunicació ( relacions públiques, rodes de premsa, actes públics , mobilització dels voluntaris , mailing massiu als simpatitzants disponibles en les bases de dades de la darrera campanya presidencial , destinades – en un primer moment – a informar sobre la reforma de salut ( healthcare reform ) i a combatre l’erosió i el cost en popularitat que li ha suposat la proposició d’aquesta reforma , en bona part arrel de la campanya de contra propaganda i pressions endegades per determinats lobbies republicans, d’assegurances mèdiques i grups antiavortistes.
En aquest post voldria recollir un element poc conegut al nostre país : els town hall meetings ( trobades ciutadanes populars , una pràctica molt estesa en aquell país ) . Unes trobades bidireccionals i participatives entre representants i representats , a on la nostra classe política local i autonòmica podria aprofundir en pro d’una major interactivitat amb la ciutadania ( pel que fa a polítiques de proximitat entre ciutadà i polític , tot entenent aquests formats en un temps i espai aliè al combat electoral propi de la “horse race “ o l’anomenada cursa de cavalls de campanya ).
Però , tot i que la figura política d’Obama impregna gran part de les activitats polítiques que ens arriben d’aquell país, avui voldria recollir i convidar a revisar la web del governador Deval Patrick. Aquest polític afroamericà , nascut l’any 1956 i governador la comunitat de Massachusetts va esdevenir el primer afroamericà que ostentà aquest càrrec. Però al marge d’aquest apunt , vull apuntar l’ús que fa el governador de les noves eines tecnològiques per difondre, informar , escoltar i treballar sobre el terreny : en aquest portal el governador a més de traslladar la informació pertinent sobre l’actuació política , equip de treball i varis, Deval Patrick utilitza les noves eines ( twitter, youtube, calendari d’actes, RSS, Flickr , mails i telèfons o goggle maps ) per comunicar-se amb els ciutadans . Puntualitzo ; comunicar-se i no únicament utilitza les noves eines tecnològiques com a element purament presencial i d’imatge. En aquest punt i recollint el sentit inicial del post , els town hall meetings , cal aprendre i traslladar l´ ús d’aquests formats a la pràctica local , comarcal i autonòmica de la nostra classe política.

Pol.lució Sonora

dijous, 13 d’agost del 2009

Durant els darrers dies l’escenari polític espanyol ha assolit uns nivells de pol•lució sonora elevats. La pol•lució , a grans trets es coneix com un fenomen que altera les característiques físiques , químiques o biològiques del medi , bé arrel de causes naturals o per la intervenció de l’home.

Si traslladem aquests elements a l’escena política estatal , podem assimilar la pol•lució sonora endegada per el PP contra els pilars institucionals de l’Estat de Dret , com l’intent de desenfocar un dels temes que amb major grau han copsat i dilatat l’agenda mediàtica estival ; la corrupció . Ara bé , aquesta estratègia de confrontació no resulta nova ( estratègia utilitzada durant el darrer govern de Felipe Gonzàlez i durant la primera legislatura de Zapatero – analitzada de forma acurada per J.M. Maravall en el seu darrer llibre “ La confrontación política” ). Probablement aquesta acció lineal ( en el temps i l’espai ) tindrà èxit i aconseguirà el seu propòsit inicial : manllevar el pes de la corrupció de l’agenda de l’opinió publica i redimensionar ( desenfocant ) un tema menys lesiu per al seu interès , alhora que instrueix combativament ( fidelització) al seu propi electorat. Invertir en el caos , com si es tractés d’un mercat de valors.

La veritat és que la jove democràcia espanyola i certs partits polítics es mostren en aquests escenaris com en un joc de miralls ( fent ús de un dels símbols més característics de Borges. Un mirall que simbolitza la metàfora d’allò real i allò il•lusori. Un mirall, que a més li permet a Borges instal•lar la paradoxa de que potser l’únic real sigui el reflex , de que el món sigui la il•lusió i el reflex allò real). Una il•lusió : una democràcia sòlida. Un reflex : una democràcia hereva d’una cultura política poc respectuosa amb les institucions democràtiques. Una classe política conservadora irrigada d’una cultura política ambiental caïnita i que atia foc contra unes institucions, encara avui massa permeables a la ingerència política.

Mecanismes antisèptics ? un recorregut democràtic perllongat , una arquitectura institucional sòlida , una separació de poders real i una ciutadania crítica i observadora.

Ben mirat , aquesta jove país beu de la lògica de l’aprenentatge. Un aprenentatge necessari que sovint ens ofereix un rostre no desitjat. Necessariament, aquest aprenentatge democràtic beu de la coherència del guaret ( “barbecho”). Un procés agrícola que permet que la qualitat del sòl no s’esgoti . Així doncs , perquè el sòl assoleixi la qualitat orgànica i la humitat necessària , cal amb anterioritat no sembrar durant un o varis cicles vegetatius , amb el propòsit de recuperar i emmagatzemar . Manca de qualitat democràtica ? Un requeriment obligat per enfortir la nostra democràcia ? Una indigestió necessària ? . Probablement una democràcia adolescent.

823 ASSASSINATS d ' ETA

dissabte, 1 d’agost del 2009

Dos nous cadàvers tornen a engrossir la funesta llista dels botxins de la irracionalitat.
823. Un número. 823 morts sobre la taula. Un pols macabre entre la raó i el dogma. Una nova escena desoladora , inerta d’esperança i rònega de compassió. 823 cossos que busquen expiar la causalitat d’un edifici imaginari. Una arcàdia irrigada de cabals de dolor aliè. Una ona expansiva de dolor , fonamentada sobre la base de 823 persones. 823 víctimes. Una estadística. Un apèndix de la barbàrie humana. Una necrofàgia passiva . La socialització de la por. La obnubilació de la llibertat. El totalitarisme que emmordassa el dret a pensar diferent.
Un autor , una cita , una reflexió necessària : George Steiner, The New Yorker, The Profundis ( 1978 ).
“ Qualsevol indignitat infligida a un ésser humà és irreductiblement singular i irresponsable. Cada cop que un esser humà resulta fuetejat , assassinat , despullat del respecte a si mateix , s’obre un forat negre concret en el teixit de la vida. Resulta obscè despersonalitzar la inhumanitat , amagar el fet irreparable de l’agonia individual o la pèrdua d’un individu , amb categories anònimes d’anàlisis estadístics , recomptes numèrics, teories històriques o models sociològics. Conscientment o no, qui ofereix una explicació diagnòstica , per ben intencionada que esdevingui o fins i tot condemnatòria , aplana cap a l’oblit la irremeiable concreció de la mort.... La santitat o erudició del detall mínim , l’incessant rèquiem de noms i el pogué posar un rostre a les víctimes , ens permet restar atents per fer front a la comoditat de la inhumanitat omnipresent. “
Carlos Sáenz de Tejada Garcia , Diego Salva Lezaún . Un amic, un pare, un fill, un germà , un company , una persona, una vida per endavant...

Finançament : ALEA JACTA EST

diumenge, 12 de juliol del 2009

L’ha sort s’ha llençat. S’ha tirat el dau . El finançament català ha estat aprovat. Ara cal vehicular simbòlicament els resultats de l’acord. Resta un any per les properes eleccions autonòmiques. La campanya permanent dóna el seu tret de sortida. L’estabilitat del tripartit cohesiona el relat intern de cadascun dels membres , i si bé , aquesta darrera etapa negociadora deixarà cicatrius internes en alguns partits , crec sincerament que la no aprovació d’un bon finançament hauria resultat encara pitjor.

Certament , alguns elements avalen l’encert de l’aposta : en primer lloc , el suport simbòlic però manifest de determinats poders fàctics del país ( Molt important: la cambra de comerç, Foment del treball i els sindicats / patronal + sindicats ) , l’habilitat estratègica del PSC i del seu conseller Castells ( posicionant una imatge de fermesa i control dels pols negociador ) , la comprensió racional d’ERC de visualitzar l’abisme polític en el cas d’una negativa a l’acord ( construcció de marca negativa de partit , incapacitat de governar , immaduresa política i la possibilitat d’habilitar un relat negatiu de marca de partit / un futur camí pel desert polític ) , la fidelitat ben entesa i responsable d’ICV ( escenificant la unitat de govern i avalant de forma expressa el relat d’un govern madur ) , la nova campanya política del PP ( per bé que , segurament matisada amb molt silencis , per raó d’interès electoral ) que donarà relleu i visibilitat ( en la mesura que accentuï un discurs negatiu envers Catalunya) a l’encert de procés negociador , i en gran mesura un element final de caire psicològic : construir marcs emocionals realistes que defugin els posicionaments maximalistes i demagògics , uns marcs emocionals que resulten poc encisadors i recomanables en política , en època de crisis.

Pel que fa a CIU , crec sincerament que la gestió del procés , en la darrera fase final ha esdevingut molt errònia. Errònia , en tant que no ha gestionat amb habilitat el momentum político-social i ha infravalorat la maduresa d’alguns partits i del propi govern d’entesa. Probablement, la proximitat ( en certa mesura avalada pels baròmetres d’opinió i les enquestes darreres ) al poder l’hi ha generat una febril estrategia de combat .Una febril estrategia , bona en un primer moment , però no així finalment , en tan que la pròpia tàctica inicial ( moviment ) ha esdevingut estrategia ( finalista) , i la marca CIU ( recordem , no avalada pels poders fàctics i econòmics catalans / observeu amb cura el silenci de La Vanguardia aquests dies i resteu atents a la manifestació de l’església ) ha maximitzat un discurs poc moderat, que visualment escenifica la fam i la febril necessitat de tocar poder . Crec que un joc comunicatiu més hàbil en el procés , no hauria modificat l’ascendent moviment electoral – sòlid , consolidat i fins i tot imantat – de CIU. Ara bé , un cop la majoria de la societat civil i econòmica del país recolza el resultat final , quin relat pot construir CIU ( responsabilitat ? moderació ? raonabilitat ? ) , o potser vol disputar a ERC un eix de màxims , amb el risc que pot comportar això en certa part del seu target electoral ( ull a Unió i el seu malestar ? ), deixant pel PSC aquest centre tan preuat ?

Ara doncs , potser fets ( avalant i reforçant la marca i missatge central del president Montilla ) i menys paraules ? rebaixar el to i posar-nos a treballar pel bé del país i de tots nosaltres.

Rita Barberà i les Olives Farcides d'Anxova

dimecres, 8 de juliol del 2009

Reconec que acudeixo al centre comercial per raons de supervivència , recorrent els passadissos de forma aliena a la establerta de forma “quasi” direccional pels minoristes i per les seves estratègies de persuasió , que programen i assignen logísticament una major presencia i percepció dels seus productes .

Res nou. Però , sorprenentment avui m’he trobat aturat , de forma inconscient, al davant de la secció “ aceitunas rellenas de anchoa” , i en especial he parat atenció en una llauna concreta . Aquesta llauna metàl·lica , exteriorment molt elegant (sobri , de negre i or), presentava en el seu frontispici la fotografia d’una oliva excelsa farcida d’anxova , acompanyada d’un missatge central : “Aceitunas manzanilla rellenas de anchoa del Cantábrico”.

Llavors , amb la llauna a les meves mans , se’m plantejà un dubte. Realment és d'anxova el farcit de les olives ? Bé , en aquest cas com es farceixen aquestes? Realment existeix un exèrcit d’homes i dones , hàbils i àgils , que de forma acurada i ràpida desossen les olives i introdueixen un tros d’anxova o de pebrot vermell? Ho sento , no és així. De la mateixa manera , no resulta políticament coherent – tant des de el punt de vista de la comunicació política ni de la mesura racional- establir similituds entre un fet tipificat pel Codi Penal com a suborn ( art. 426 del C.P ) i un present donat pel president de Cantabria , en qualitat d’una formalitat institucionalment comuna. Tanmateix , l’equiparació establerta per l’alcaldessa de València resulta tramposa. No cal oblidar que el presumpte suborn del president de la Generalitat Valenciana , opera en paral·lel al cas Gürtel , sobre un presumpte finançament il·legal del Partit Popular .

El que s’injecta , com a anxova, és una crema líquida ( aprox. D’un 6 % d’anxova) , barrejada amb additius, concretament alginat sòdic , que fa que la crema és solidifiqui. Així doncs, sra. Barberà no vulgui vendre’ns gat per llebre, no resulta el mateix acceptar un present institucional públic i en certa mesura propagandístic ( anxoves del cantàbric ) del President de Cantabria ( legítimament i democràticament elegit ) , que acceptar uns vestits personalitzats , privats i atorgats per un dels imputats en el cas Gürtel ( per finançament il·legal i tràfec d’influències ).

Ja ho sabeu , ni tot el farcit de l’oliva és anxova , ni el Mar Cantàbric és el Mediterrani. Bon profit.

La Bogeria de Catalunya

diumenge, 5 de juliol del 2009

Per bé que sovint la lectura de Hamlet va associada a la bogeria , el propi cos dramàtic de l’obra de Shakespeare arrela els seus fonaments en el conflicte polític del príncep renaixentista de Maquiavel.
Si establim similituds entre la realitat política actual , en relació al naixement , nus i desenllaç del procés estatutari, des de l’òptica teatral hamletiana , podem transferir certs elements emocionals a la política catalana.
La bogeria de Hamlet s’origina per motius polítics. Un regicidi. Un regicidi que cobreix el regne de Dinamarca sota l’ombra de la sospita permanent. Un regicidi que ambiciona el poder. L’assoliment del poder per si mateix, al marge dels mitjans. Un poder que no adquireix un topònim propi ; Catalunya, Espanya o Dinamarca. Ni uns actors propis ; PSOE , PP, PSC, CIU o Claudi. Un acte conspiratori múltiple . Un acte de conspiració aixecat sobre la dialèctica de l’ocultació i la intriga. Un procés sorrenc. Un eixam d’estratègies i tàctiques maquiavèl•liques. Un destí ; la dolça mel del poder.
Múltiples moviments conspiradors , uns moviments que subterràniament endeguen una batalla d’assalt al tro. Un tro sobirà. Conspiradors legítims ! Cert , però no així la legitimitat ètica dels seus instruments. Instruments com la sospita , la intriga i l’egoisme. Instruments que certifiquen la minsa qualitat de l’escenari polític .
Hamlet o el noble representant del poble embogeix. Assisteix estupefacte a la decadència ètica i política del regne i a la primacia dels escrúpols egoistes. Un camí que convergeix en la necessitat de desllorigar-nos del vincle emocional amb el poder sobirà , un cordó umbilical ara hipotèrmic d’afecte. Un buit de confiança fruit del regicidi al poder.
Dinamarca tenia dos caps, dos reis. La fam de poder i el poble. Un rei mort , el poble o Hamlet , un rei que presagiava i advertia dels vicis del sobirà. L’altre rei, la fam de poder, un poder que conspirava i intrigava per assolir el tro. Incertesa , buit o desafecció s’ha instal•lat a Dinamarca.
Hamlet representa la bogeria lúcida i racional. Una bogeria que despulla i mostra amb tota cruesa les pulsions que antecedeixen l’accés , així com els instruments d’aquest assalt al poder. Una lectura , encara avui contemporània.

L’equilibri del funambulista

dissabte, 27 de juny del 2009

La conjuntura política actual opera en un mercat de futurs d’escenaris incerts. Un horitzó prim i sinuós. Un atzucac geopolíticament fràgil i de suma negativa. Un escenari polític mancat de certeses i famèlic de seguretats. Un taulell policèntric assentat sobre unes plaques tectòniques en constant moviment. Geometria variable en diuen uns , geografia política de suma negativa en parlaria l’Enric Juliana , un horitzó polític sense xarxa i sofert a l’equilibri d’una corda massa rònega.
Una sentència difícil de digerir pels vencedors i pels vençuts. Aliment per l’ànima ferida dels vençuts. Silenci discret dels guanyadors. De nou, Catalunya en el mapa. L’equilibri dels funambulistes. Un finançament enverinat. Una població esgotada i dèbil . Un antídot ?,Un calmant ?... un tractament financer que calmi el dolor. I el verí ? bé, si... però sobretot que em tregui aquest dolor. Societat egocèntrica, Homo economicus , Peix al cove. Ara doncs, exercici de funambulisme dels actors polítics catalans . Panorama apassionant de tacticisme polític . Temps pels líders, temps de veritats , temps de responsabilitats , mals temps pels demagogs. Modernitat líquida . Mal temps per l’èpica.
I de sobte , l’estiu. Estatut , punt i final . Ara , un nou relat. Acció, moviment, fets.

Novament la veu de la violència

divendres, 19 de juny del 2009

Ahir llegint l’epíleg del llibre de Tony Judt , Postguerra , el propi autor recollia la necessitat d’explicar a les futures generacions el sentit fundacional d’aquesta nostra Europa : el bateig d’Auschwitz. Un bateig moralment indecent , un bateig que encetà un procés d’expiació de dècades . Un bateig sovint omès pels silencis de la pròpia culpa i col•laboració , un baptisme que arrela en la violència de principis de segle i adquireix el seu opuscle amb l’alliberament dels camps d’extermini nazi. Un nou “ cicle del mal “ com afirmava Anna Arendt , en contraposició al “ cicle de mort “ de principis de segle. La nova Europa , culpable i moralment en deute amb la seva pròpia història va furgar en els seus propis mals i va encetar un nou camí ( encara no resolt , ni amb un acte final ). Un camí més permeable, un camí desafiant respecte als anquilosats marcs mentals i ideològics previs , un camí dirigit a evitar de nou , un nou bateig de sang.
En aquest magnífic llibre , l’autor aborda la necessitat d’explicar a les noves generacions el sentit de la nostra Europa. Una comprensió que apaivagarà qualsevol possible justificació front a qualsevol tipus de violència il•legítima.
Avui , Eta encara creu en l’exercici de la violència com a element continuador de la política. Avui Eta encara resol els seus dilemes sota la lògica d’antics mapes mentals ideològics, encara avui Eta lluita contra el decliu a on la pròpia història l’ha establert.
Novament la barbàrie. Novament la ignomia. Novament la veu de la violència .

Eleccions Europees I

dimarts, 9 de juny del 2009

No podem extrapolar els resultats electorals de les eleccions europees a qualsevol contesa electoral futura. Caldrà analitzar amb cura els estudis post-electorals pròxims. Per múltiples raons , el comportament electoral dels electors no opera sota les mateixes premisses , incentius , desincentius , expectatives , desitjos i afinitats , alhora de traduir aquests en una decisió de vot. Ara bé , els resultats si ens ofereixen una fotografia instantània del clima polític actual i ens permeten prendre la temperatura al electorat. Per bé que encara és aviat – i possiblement poc prudent- per mesurar les tendències polítiques futures , si que podem i cal analitzar la fotografia ( en aquest cas , a diferència de les enquestes , una fotografia real ).
En aquest punt , establiré un marc d’anàlisi asimètric ; el marc estatal i el marc català.
Pel que fa al marc estatal , entenc que no ens trobem al davant d’un escenari de canvi polític. Resulta contraproduent interpretar aquest resultats en clau de generals. Per múltiples raons : en primer lloc l’alt grau abstencionista no ens permet mesurar el comportament d’aquest conjunt d’electors abstencionistes ( sabem que l’escenari europeu – quantitativament i qualitativament- no resulta un escenari competitiu ni mobilitzador / a major competitivitat menys abstenció ). En segon lloc , encara falten tres anys per a les pròximes generals. Tres anys, senyors! Finalment cal analitzar determinats elements conjunturals , estructurals i els perfils dels electors. Conjunturalment , resulta obvi que l’escenari econòmic influeix en la mobilització . En aquest apartat , sabem que PSOE ( en funció del perfil del seu electorat / electors de baixa intensitat ) acudia a aquestes eleccions amb una major concentració de risc . Aquesta concentració de risc ha mobilitzat en menor mesura als electors socialistes ( malgrat han vehiculat una campanya ideològica per incentivar la competència en les seves bases) , a diferència del populars ( més mobilitzats sota una campanya gairebé plebiscitària amb el govern i en clau nacional , recullin la inèrcia de les autonòmiques gallegues i avalant el lideratge del seu líder ). Un matís ; rellegint l’evolució agregada entre les expectatives de vot, el desig i la intenció de vot , les dades lineals únicament apunten una lleu tendència al alça del PP ( Qui creu que guanyarà? ) , no avalada per el desig de canvi ( qui desitja que guanyi ? ) i no acompanyada per una significatiu canvi en la intenció de vot.
Ara bé, si que han succeït determinats fets que resulten preocupants per al PSOE : València , Madrid, Murcia , Castella la Mancha i Catalunya. Observem com l’escletxa que s’obre entre el PP i el PSOE s’engrandeix enormement en les tres primeres comunitats , perd força a Castella i s’escenifica un vot de càstig a Catalunya ( tractat en el següent post ). Ens els primers casos resulta preocupant pel PSOE , la manca de lideratge a aquestes comunitats, l’increment de vots del PP malgrat els casos de corrupció i la fortalesa del PP. Tot això en base a la importància quantitativa d’aquest territoris ( escons ) i qualitativa ( capitalitat central i corredor econòmic mediterrani ).

Panem et Circences

dijous, 4 de juny del 2009

Aquesta expressió llatina arrela el seu sentit , en la necessitat dels emperadors romans d’oferir al seu poble elements de distracció que permetessin mantenir a la població aliena dels aspectes cabdals i controvertits de la política. L’expressió “ panem et circences “ permetia a l’emperador alienar l’esperit crític del “populus urbà o demos urbà ” i vehicular a les masses mitjançant un estomac ple i una ment famèlica d’un entreteniment de baixa qualitat.

 

Res nou ni estrany . La grandiloqüència propagandística del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels , els fons aportats pel departament de defensa nord americà a la factoria Hollywood  durant la guerra freda  o l’accent franquista en el folklore i el toreig.

 

Les masses. Aquesta és la raó de fons , el control de les masses , actualment etiquetada en la marca “ opinió pública”. Una opinió pública que s’informa a través dels mass media ( per bé que s’estan produint canvis importants que reconfiguraran la forma d’informar dels partits polítics) i canalitza el seu missatge en funció del propi codi dels media i del propi llenguatge dels mass media. Uns missatges que anteposen la espectacularitat a la serenitat, el missatge breu i impactant a la raonabilitat reposada , l’eslògan a l’article de reflexió , la imatge a la paraula i l’altaveu amplificador a la mesura del diàleg.

 

Aquesta campanya europea no s’allunya d’aquests postulats. Observem com els estreteges atien elements negatius i de desprestigi del candidat oponent, enerven ( amb el beneplàcit i posicionament actiu de certs grups corporatius mediàtics /  actors polítics ,en tant que conformen l’agenda públics i creen marcs mentals de motivació de vot) del debat polític la reflexió crítica i traslladen la confrontació política a un ring de boxa on predominen els cops baixos.

Anatomia d'un Instant.

dimecres, 20 de maig del 2009

Magistral. Anatomia de un instante. Javier Cercas.
Poques imatges poden condensar en un únic negatiu fotogràfic la complexitat d’un període històric. Ara bé , la imatge abjecte i somorta del congrés dels diputats durant les 18 hores del 23 de febrer de 1981, recollia amb tota cruesa les dificultats del procés recentment endegat.
No obstant , la imatge de l’hemicicle somort es veu trencada per tres homes . Tres homes aliens al pes genètic colpista del país . Tres individus – al marge dels colpistes- que es rebel·len contra la història ( pròpia i contextual ) i es neguen a restar sotmesos a la tirania de les armes. Adolfo Suarez , Gutierrez Mellado i Santiago Carrillo.
Partint d’aquesta premissa, Javier Cercas deslloriga amb habilitat i ritme l’iter del cop d’estat. La gènesis , la placenta que alimenta el propi cop, les pors i pressions de l’època, la responsabilitat per acció u omissió dels actors ( polítics, socials, mediàtics, econòmics, diplomàtics i religiosos ) i el perquè de l’actuació dels principals protagonistes. En aquest punt , Cercas abandona el recurs històric gradual i es permet la llicència d’endinsar-se en les profunditats emocionals dels protagonistes. Profunditats alimentades d’un passat no exempt de culpes i dogmes impermeables .Un passat endogàmic que propulsa en forma d’expiació – política , personal i fins i tot religiosa- la necessitat de rebutjar agenollar-se al destí del país , i també al seu propi destí.
Polític pur , ètica política , clavegueram polític, pulsions d’ambició , orgull patriòtic, singularitat de l’ethos militar ...conceptes , tots ells que ens ofereixen en forma de drama – no pas de tragèdia grega- un polsim històric necessari per entendre moltes coses.
PD: adjunto la fotografia , darrerament premiada amb el premi Ortega i Gasset. Un premi que en certa mesura purga i expia la culpabilitat i responsabilitat d’aquells actors que en els seu moment no varen restar a l’alçada de les circumstàncies
.

L'ús polític del fútbol

dijous, 14 de maig del 2009

Per tal de vacunar-me front a qualsevol plantejament maximalista sobre els fets ocorreguts durant el partit d’ahir vespre, en relació a la polarització política i instrumental sobre la xiulada a l’himne espanyol en el partit disputat ahir vespre , he tornat a revisar el llibre de John Carlin “ el factor Humà”.

Certament em declaro agnòstic. Agnòstic front a la ortodòxia simbòlica dels dogmes, dogmes sovint vehiculats mitjançant l’ús de les banderes , el sentit místic dels himnes , la revisió historicista dels fets i la construcció martiriològica dels nous “ messies”. No voldria establir categories entre víctimes i botxins , entre bons i dolents , culpables i innocents. No soc aliè a la necessitat simplificadora que requereix l’exercici del poder – poder religiós, polític , econòmic , mediàtic o institucional. Un poder que genera , construeix i dóna relleu a la formulació dels estereotips , prejudicis o relats simplistes.

Probablement , el meu agnosticisme fa que cregui necessari prendre distància en aquesta lluita “ religiosa”. La politització i l’ús que se’n fa de l’esport no és nou ( el futbol “ la religió laica “ segons l’enyora’t Manuel Vazquez Montalban) , de fet , si assessorés a algun dirigent polític futur li recomanaria que no defugis mai la instrumentalització d’aquest potent catalitzador emocional . La història n’està plena d’exemples ( Goebbels , J. Owens , boicots olímpics, Michael Spitz , Sergei Bubka , l’ascensió a l’Everest , el gol de Zarra , Lluís Bassat (PSC) contra La Porta( CIU) , Guruceta , el 0-5 al Bernabeu).

Observem com sovint l’esport esdevé un element instrumental de l’exercici del poder polític , un instrument canalitzador i alhora manipulador de les pulsions socials , una ona que amaga la marea o una religió. Sovint l’ús de l’esport s’articula de les pulsions polítiques d’enfrontament, ara bé , quan com en el cas que recull John Carlin en el factor humà , l’esport canalitza i abona lògiques d’unió, d’amistat , de construcció nacional per fer front a la divisió racial de l’apartheid , benvingut sigui el bon ús de l’esport. Tot depèn de l’ús de l’esport ... del grau teocràtic del que s’alimenta i del pla al que delega a l’ús de la raó .

La Deriva d'Espanya

dilluns, 13 d’abril del 2009

Sovint els polítòlegs interpretem les estratègies i els moviments tàctics del actors polítics des de l’angle conflictual ideològic, bé sigui entre dreta i esquerra, entre el centre i perifèria o en funció del fet nacional o religiós. L’habilitat de l’Enric Juliana – més enllà de la qualitat argumental i de la “finezza “ analítica dels seus escrits , fora de qualsevol dubte- en aquest nou llibre ( La deriva de Espanya ) , es redueix a un nou plantejament : l’estudi de la conflictivitat autonòmica , sota el prisma de la geografia política. Un concepte aquest , l’estudi regional, de llarg recorregut acadèmic en les relacions internacionals i en menor mesura en l’estudi de la política espanyola. A aquells que sovint tendim a analitzar la confrontació política sota el prisma del combat ideològic, el que exposa l’autor en aquest llibre ens aporta una nova visió. Una visió que pren distància de l’efecte contaminant de les emocions i que ens aporta una visió molt racional sobre la construcció nacional de l’Espanya actual , sobre el paper actual de l’eix radial i la política d’eixos ( radials , concèntrics o regionals ) , o sobre el futur pròxim d’aliances de les diverses comunitats autònomes.

El llibre despulla aspectes del “gran Madrid “, de la “regionalitat” del corredor mediterrani , del nou festeig ibèric- lusità , del “petit Luxemburg “ nord occidental de la península i del devenir del “regne de taifes”. Agut, incisiu , vital i reflexiu. Un gran llibre .