RSS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Religió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Religió. Mostrar tots els missatges

L'ART de la PARAULA

dissabte, 6 de juny del 2009

Revisant el discurs de Barack Obama a la Universitat Al-Azhar del Caire ( per cert , excel·lent escenificació simbòlica ) crec observar un element que transcendeix l’art dels discurs retòric. L’element litúrgic.
Exposo el meu raonament. Un cop revisada l’estructura del discurs , l’argumentació i el destinatari del missatge central , crec percebre una profunditat litúrgica intencional . La profunditat del discurs del president dels EEUU opera sobre les formes clàssiques del que es coneix per “ litúrgia”. Per bé que la construcció discursiva de la seva exposició resulta sublim ( posada en escena , habilitat retòrica, gestualitat , control del auditori i estructura – inici, cos argumental de la tesi i conclusió-) , l’ànima del discurs té un sentit político-religiós i ecumènic . Ecumènic, en tant que l’acte busca establir ponts de cooperació i unitat entre les tres religions del llibre d’Abraham ( Islam , Judaisme i Cristianisme ).Un gest carregat de profunditat espiritual .
És amb aquesta litúrgia , pròpia de la religió Judaica i del Cristianisme, i en menor mesura de la religió musulmana ( ara bé si analitzem el propi text i la càrrega simbòlica de les seves paraules, podem observar la constat i estratègica referència a les tres fonts principals del Islam : el text sagrat pels musulmans, la tradició i la comunitat / es a dir , el Cora , la Sunna i la Umma ), que Barack Obama vesteix persuasivament el seu discurs.
Inicialment , amb la voluntat de guanyar-se al auditori , Obama amb un gest d’humilitat ( en certa mesura penitencial ) es dirigeix al auditori amb un gest persuasiu molt hàbil ( “ sala, aleikum / la pau estigui amb vosaltres) . Posteriorment el president inicia el “ ritual d’entrada ( part I ) , “ l’inici d’una nova era en les relacions entre l’Islam i el món Occidental “. Seguint la pròpia estructura de la “ litúrgia” ara Obama pren partida per la litúrgia de la paraula ( part II ) .Utilitza un llenguatge ple se simbolismes incloents , vasos comunicants entre ambdues comunitats , pren partida per acabar amb els estereotips , construeix ponts i proposa la tesi central d’aquesta “ eucaristia “ ( part III ) : la tolerància religiosa i racial , el paper de la dona, la construcció d’un Estat Palestí , el reconeixement d’Israel , la promoció dels valors democràtics , la defensa de la pluralitat religiosa. I una màxima , “ Pluribus Unum , De tots, un “ ( per bé que originàriament al·ludeix a la integració de les 13 colònies americanes , actualment troba el seu sentit en la integració racial nord americana ).
Finalment el discurs conclou reforçant la tesi central : la necessitat de trobar un lloc comú , un punt de trobada compartit i uns interessos duals . En aquest punt , Obama rebla el clau , mitjançant els textos de les principals religions ( el Cora , la Bíblia i el Talmud ) dona coherència a la validesa global del seu discurs i edifica el sentit espiritual d’una comunitat mundial en pau.
Un gran discurs , un discurs que forma part d’una ofensiva diplomàtica gegant ; reconduir l’escletxa entre Occident i el poble musulmà. Un gest amb justificant de recepció : Israel.
El següent pas ... Dresde ( ciutat simbòlica de la destrucció bèl·lica ) ,Buchenwald ( camp de concentració on s’estima que varen ésser assassinats 56.000 jueus ) i Normandia ( símbol de l’alliberament de la tirania ). Soft power en essència.

TESTAFERRO propagandístic de L' ESGLÉSIA.

divendres, 30 de maig del 2008

Durant l’acte de presentació del cinquantè aniversari de la revista Vida Nueva , el cardenal arzobispo de Sevilla, Carlos Amigo , després de reconèixer que "la Cope era un mal de cap” i d’acceptar “ la continuïtat de Jiménez Losantos como un mal menor “ va dissertar sobre l’ètica periodística i en un determinat moment va concloure sense embuts ideològics : “si no podem ser ètics , siguem al menys estètics / lo més oportú en aquests moments”.
Molts defineixen l’ètica periodística com una ciència normativa de la conducta , una consciencia voluntària , autodeterminada , en el cor i l’esperit de la qual trobem com a valor central la veracitat; veracitat que es regeix per principis d’equitat, dignitat, respecte a la intimitat de les persones o l’exercici de la responsabilitat social , entre d’altres. Sota aquest mateix prisma , l’apel·lació a Deu en un sistema ètic es dirigeix a deu , no com a legislador democràtic , sinó com a jutge potestatiu.
Per bé que l’ús de tècniques d’aplicatiu propagandístic en els designis de fe , poden manllevar la defensa de l’ètica religiosa i alguna que altre ànima ben intencionada, el fet d ‘utilitzar conscientment testaferros ideològics que dinamiten qualsevol principi de l’exercici de l’ètica periodística per vestir sants propagandístics i polítics , no resulta èticament religiós. És més, la displicència i ús del púlpit de la radio episcopal per part de telepredicadors messiànics que atien l’odi entre persones i comunitats , malgrat s’allunyen del propi ideari que defensen , únicament mereix la reprovació intel·lectual.
Així doncs, sols em queda condemnar la complicitat – per acció o omissió - de l’església i enfrontar-me a aquesta mitjançant mesures estètiques i de propaganda laïcista : vies per efectuar l’apostasia.

Déu meu , Déu meu

divendres, 28 de març del 2008

Per fer front a la nova creuada de l’església catòlica contra qualsevol mesura que replantegi un nou desenvolupament legal entorn a temes com l’eutanàsia , l’aplicació del quart supòsit en l’avortament , la nova assignatura sobre l’educació de la ciutadania, es necessari socialitzar nous mecanismes laïcistes ( eliminar el paper que l’estat atorga a determinats esdeveniments oficials a on el paper de l’església catòlica gaudeix d’un paper excessiu , com els actes i funerals reials, determinats actes de l’Administració local , les homilies castrenses , el nou finançament de l’església , etc../ aquest paper però no eludeix reconèixer el paper socialitzador de determinades tradicions culturals , malgrat algunes d’elles grinyolen ... ). Els nous temps ens traslladen a una nova societat més secularitzada i informada , a on l’antic paper teocèntric del poder omnipotent d’un determinat Déu ( aquesta reflexió serveix d’igual forma i amb la mateixa contundència per a la religió islàmica ) doni pas a un nou marc , més adaptat a les societats seculars i que delegui l’àmbit religiós a l’esfera privada , a on el relativisme ( concepte que s’erigeix com l’autèntic mefistòfeles de la nova cúria vaticana) crític i un diàleg transformador ponderin el nou sostrat cultural i delegui els dogmes imposats al quadrilàter ( llit , que no pas la pròpia institució matrimonial ) conjugal.

Bé a l’espera d’aquesta Utopia , ens resta el combat punyet del Roto.

Dale Café, Mucho Café…

dimarts, 5 de febrer del 2008

“ Quan els éssers humans , en el seu estat més dèbil i indefens d’existència , són seleccionats, assassinats o abandonats com a material biològic , ¿ Com podem negar que aquells que han estat maltractant , no han qüestionat els mateixos conceptes de l’home?
Bendicte XVI , dixit

Sota aquests paràmetres el màxim representant de l’església catòlica , determina que les úniques tècniques reproductives que es poden salvar de les seves missives, són les tècniques de restitució de la fertilitat que es gestionin en base a mecanismes tradicionals ( bé, per entendre’ns, sols exclou del foc de l’infern , a aquelles relacions sexuals que es materialitzin en el “lecho” conjugal ). És a dir, tota pràctica reproductiva com la fecundació artificial, la congelació d’embrions i la clonació , "infringeixen la tutela de la dignitat humana".

" Tobías se levantó del lecho y dijo a Sara: ‘Levántate, hermana, y oremos y pidamos a nuestro Señor que se apiade de nosotros y nos salve’. Ella se levantó y empezaron a suplicar y a pedir el poder quedar a salvo. Comenzó él diciendo: ‘¡Bendito seas tú, Dios de nuestros padres... tú creaste a Adán, y para él creaste a Eva, su mujer, para sostén y ayuda, y para que de ambos proviniera la raza de los hombres. Tú mismo dijiste: «no es bueno que el hombre se halle solo; hagámosle una ayuda semejante a él». Yo no tomo a ésta mi hermana con deseo impuro, mas con recta intención. Ten piedad de mí y de ella y podamos llegar juntos a nuestra ancianidad’. Y dijeron a coro: ‘Amén, amén’. Y se acostaron para pasar la noche (Tb 8, 4-9)."

Correcte senyor. Però disculpeu els dubtes d’un humil súbdit. No és indigne que actualment l’esglèsia tuteli i toleri que la verge de la Macarena desfili en la processó de Setmana Santa portant la faixa del General Gonzalo Queipo de Llano, un dels grans assassins del franquisme i artífex ; recordat per la ignomínia d’haver ordenat - amb la infame frase, "Dale café, mucho café" - l ' afusellament del poeta Federico Garcia Lorca.

" Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen". Queipo de Llano, dixit."