RSS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política Internacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política Internacional. Mostrar tots els missatges

Berlín . La Gran Festa de la Llibertat.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Sorprenentment , la ciutat de Berlín ens va acollir amb fredor. Una fredor emocional continguda envers a “ la gran festa per la llibertat “ , arrel de la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur. Em sorprèn , com a europeista convençut perifèric , l' austeritat en la cel.lebració. No parlo d ‘austeritat econòmica , parlo d’austeritat emocional. Exceptuant el centre neuràlgic de la festa , l’eix que cobreix l’espai entre Postdamer Platz –Pariser Platz i la Branderburger Tor , la resta de la ciutat restava silenciosa i continguda. Pocs cartells i murals atorgaven rellevància a la cel.lebració , l’austeritat dels serveis de transport semblaven restar impermeables a la festa , únicament la multiplicitat de colors lingüístics ens feien notar que quelcom important s’anava a commemorar.

Aquesta primera impressió subjectiva , racionalitzada posteriorment per la rigorositat cultural va apaigavar la primera impressió. Austeritat germànica i emocionalitat continguda. Així doncs, el distanciament del berlinès era únicament un reflex del comportament diari ? Hi havia quelcom més ?

Parlant amb l’Angie , ciutadana berlinesa , li vaig exposar la meva impressió. Però la conversa em va escenificar alguns dels matisos emocionals que expliquen aquesta austeritat externa i interna. Deia Bernardo Atxaga en la Pelota Vasca : "Yo creo que algún día se producirá [un País Vasco en paz], y que lo notaremos porque la gente en vez de andar un poco sobre el suelo andará como a veinte centímetros, un poco levitará, levemente, ¿no?, para no escandalizar, pero levitará porque del peso que nos quitaremos de encima, ¿no? Ahora tenemos mucho peso sobre los hombros" . El pes de la història. Ara si , L’Angie manifestava de forma subtil la necessitat del berlinès de desprendre’s d’aquesta part de la història . Una història d’una ciutat famèlica de llibertat , un país que encara demana perdó pel seu passat infame, una societat que vol passar pàgina a la seva tràgica història i començar a levitar , en definitiva passar pàgina .

Possiblement , aquest pes de la història resulta determinant per entendre el grau d’importància dual donat a la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur , entre els berlinesos i la resta d’europeus.

Ich Bin Ein Berliner

dilluns, 2 de novembre del 2009

Eric Hobsbawm va definir el segle XX com un segle curt, un segle que va començar tard i va acabar aviat , una centúria emmarcada entre dues dates de enorme significat en la historia i en l’ imaginari occidental: el començament de la Primera Guerra Mundial i el punt final amb la caiguda del Mur de Berlín.

El tractat de Versalles, Alsàcia, El Sarre, els Sudetes, Línea Imaginot, Danzing, Crack del 29, New Deal, Hayek , Keynes, Yalta, Postdam, el desembarc de Normandia, la Nit dels vidres trencats, Dresden , Enola Gay i Little Boy , Varsovia, Auswitch, Iwo Jima , El Teló d’Acer, El Pla Marshall, Corea, Berlín, Sputnik, Glasnot, Ostpolitik, Willy Brandt, Cuba, Hanoi , Saigon, la Primavera de Praga, Budapest, Mao Zedong, Hèlsinki, Salt , U2, B-52, Check Point Charlie, Vietnam, Napalm, KGB, Stasi, Maccartisme , la Caça de Bruixes, Nixón, Activisme social , el reverend King, les panteres Negres, els Beatles, Gdanks, Solidarnosc, Juan Pau II , Afganistan...i la caiguda del mur.

El dia 9 de Novembre de 1989 va caure el mur. Encara avui resten d’en peus molts d’altres. Murs físics, murs econòmics, murs ideològics ... Aquesta setmana molts de nosaltres celebrarem a Berlín la caiguda del mur i com a homes lliures , molts de nosaltres tornarem a ser berlinesos.

Paisatge Desencisador.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Una fotografia . Nou assentament israelià .Givat Sefer. Jueu ultra ortodox pregant. Diari digital Clarin. Ag. EFE.

Un llibre : Quizà nos estamos volviendo locos. Ulla Berkéwicz. Ed. Losada. 2003

Una cita del llibre : Max weber va dir en la seva conferència “ La ciència com a professió “ que el progrés no s’havia produït automàticament arrel de l’increment del coneixement, aquest havia sorgit de la convicció de la inexistència de poders incalculables i que , en principi , es podien dominar totes les coses mitjançant el càlcul. Aquesta “desmitificació” va conduir a que els darrers i més sublims valors desaparegueren de la palestra. Però Weber intuí el fonamentalisme que arribava del Tercer Reich , i a més va dir : “ els vells, múltiples déus, desmitificats i per això ara disfressats de poders despersonalitzats , surten de les seves tombes , ambicionant apressar les nostres vides i regenerant entre ells la seva ancestral lluita”.

Els guerrers sagrats , els combatents de Déu, es rearmen. El seu significat polític es col·loca en un context còsmic, les cavernes fosques d' on surten constitueixen un buit espiritual i social, són buidor, espais per a totes les possibilitats. I farem bé en reconèixer les realitats psicològiques , l’eficàcia de l'instrumentari mític i màgic de les religions polítiques.

La Tempesta Perfecta.

dilluns, 7 de setembre del 2009

A Europa l’abast i la profunditat de la crisi econòmica articula bona part de les preocupacions polítiques dels líders europeus . A l’altra banda de l’ Atlàntic , EEUU endega en paral•lel a la implementació d’instruments contra la crisi econòmica , dos debats de vital importància per a la pròxima dècada: la sostenibilitat del sistema sanitari i la revisió dels vells i nous instruments que regulin el sistema de pensions.
Robert J. Shapiro , subsecretari de comerç ( 198-2001) , assessor econòmic de Bill Clinton i col•laborador de Al Gore, J. Kerry i Barack Obama , aborda en el seu llibre 2020 Un Nou Paradigma , aquest i d’altres problemes molt pròxims.
L’autor utilitza un clixé molt utilitzat per escenificar el problema ; La Tempesta Perfecta. Segons l’autor l’any 2020 , la quantitat de persones majors d’edat s’incrementarà a Europa, Japó i EEUU entre un 35-50%. Això suposarà que la quantitat de persones que rebran un subsidi per jubilació serà més de la meitat del nombre de persones en edat laboral.
Bona part d’aquest extraordinari canvi demogràfic ve donat per l’envelliment dels baby boom ( arribaran als 65 anys l’any 2020 ) i la taxa negativa de reemplaçament dels baby busters ( noves generacions que accediran a la vida laboral en aquets anys). Aquest envelliment , lligat a la quantitat relativa més baixa de persones que accedeixen a la vida laboral , tindrà grans efectes en la gestió i capacitat de resposta dels governs en el compliment de la satisfacció de les necessitats ciutadanes.
Menys gent que produeix riquesa , més gent gran que requereix ajuda econòmica i tractaments mèdics ( més cars i avançats ). Els ingressos es redueixen i les despeses s’incrementen. Es debilita la força laboral , contextos econòmics dèbils i redueix l’estalvi privat. Una situació a on la insostenibilitat dels sistemes de benestar socials clàssics , esdevinguin irreconciliables amb un creixement econòmic saludable .
Opcions : retallar prestacions, relaxar les entrades migratòries, revisar les obligacions de l’estat en relació al ventall , accés i finançament de l’atenció sanitària , incrementar impostos , retallar programes públiques , incrementar el dèficit, reduir inversions , dilatar l’edat de la jubilació , creació i foment de sistemes privats , públics o de gestió compartida de pensions.
Ara bé , tal com recull el slideshare que encapçala aquest post , l’abast del problema no resulta igual per a tothom. Així, no tots els països ofereixen el mateix subsidi de pensions ( Xina no ho garanteix i d’altres països encara tenen marge per incrementar les prestacions ) , no tots els ciutadans tenen la mateixa pressió fiscal i el marge per incrementar l’esforç (cada nord americà paga el 12,5% del seu sou per finançar el sistema de seguretat social, Itàlia el 33%, França el 24% i els suecs, britànics i alemanys entre el 19-22%) , no tots els països disposen del mateix potencial de treballadors en edat laboral que permetran fer sostenible el creixement de persones d’edat avançada ( dades previsibles per al 2020 : Japó -1,5 persones en edat de treballar per cada jubilat / Itàlia – 1,6 / Alemanya , França i Suècia – 1,8-1,9 / UK- 2,1 / EEUU- 2,4 ).
Tot i que aquest post no tracta sobre les polítiques familiars i els incentius a les polítiques vull recollir unes dades que tenen relació amb el post : actualment l’evolució demogràfica és negativa , la diferència entre els nivells de fecunditat i de mortalitat és negativa, actualment la taxa és 1,4 ( cada dona té 1,4 fills / 2,78 als anys 70 / previsió 1,2 l’any 2020) i els nivells aconsellables de reemplaçament alternen sobre el 2,1 . És a dir , perdem capital laboral , els nivells de mortalitat és redueixen ( s’incrementen els costos sanitaris i de subsidis ) i el reemplaçament és negatiu.

Trobades Ciutadanes Populars ( Town Hall Meetings )

dissabte, 15 d’agost del 2009

Durant aquestes darreres i les pròximes setmanes, l’administració Obama ha articulat i articularà un ampli ventall de mesures de comunicació ( relacions públiques, rodes de premsa, actes públics , mobilització dels voluntaris , mailing massiu als simpatitzants disponibles en les bases de dades de la darrera campanya presidencial , destinades – en un primer moment – a informar sobre la reforma de salut ( healthcare reform ) i a combatre l’erosió i el cost en popularitat que li ha suposat la proposició d’aquesta reforma , en bona part arrel de la campanya de contra propaganda i pressions endegades per determinats lobbies republicans, d’assegurances mèdiques i grups antiavortistes.
En aquest post voldria recollir un element poc conegut al nostre país : els town hall meetings ( trobades ciutadanes populars , una pràctica molt estesa en aquell país ) . Unes trobades bidireccionals i participatives entre representants i representats , a on la nostra classe política local i autonòmica podria aprofundir en pro d’una major interactivitat amb la ciutadania ( pel que fa a polítiques de proximitat entre ciutadà i polític , tot entenent aquests formats en un temps i espai aliè al combat electoral propi de la “horse race “ o l’anomenada cursa de cavalls de campanya ).
Però , tot i que la figura política d’Obama impregna gran part de les activitats polítiques que ens arriben d’aquell país, avui voldria recollir i convidar a revisar la web del governador Deval Patrick. Aquest polític afroamericà , nascut l’any 1956 i governador la comunitat de Massachusetts va esdevenir el primer afroamericà que ostentà aquest càrrec. Però al marge d’aquest apunt , vull apuntar l’ús que fa el governador de les noves eines tecnològiques per difondre, informar , escoltar i treballar sobre el terreny : en aquest portal el governador a més de traslladar la informació pertinent sobre l’actuació política , equip de treball i varis, Deval Patrick utilitza les noves eines ( twitter, youtube, calendari d’actes, RSS, Flickr , mails i telèfons o goggle maps ) per comunicar-se amb els ciutadans . Puntualitzo ; comunicar-se i no únicament utilitza les noves eines tecnològiques com a element purament presencial i d’imatge. En aquest punt i recollint el sentit inicial del post , els town hall meetings , cal aprendre i traslladar l´ ús d’aquests formats a la pràctica local , comarcal i autonòmica de la nostra classe política.

L'ART DE LA PERSUASIÓ. BARACK OBAMA

dilluns, 27 de juliol del 2009

LA COMUNITAT OBAMA

11.7.1995 SREBRENICA . DON'T FORGET

diumenge, 12 de juliol del 2009

Case Study : The Barack Obama Strategy

dissabte, 4 de juliol del 2009

Barack Obama.2.0

divendres, 12 de juny del 2009

Chris Hughes , estudiant d’història , Universitat de Harvard.

“ pots gaudir de la millor tecnologia del mon , però si no disposes d’una comunitat que vulgui utilitzar-la i es trobi emocionalment compromesa amb aquesta , llavors no té cap sentit “.

Aparentment és una obvietat, però el futur dissenyador de la campanya www.mybarackobama.com creia en aquesta obvietat. Aquest estudiant va generar una xarxa social inicialment universitària , posteriorment inter-universitària , que va evolucionar amb el que avui és coneix com facebook.

Molt s’ha parlat sobre la gestió política 2.0 de la campanya de Barack Obama , ara bé , sense menysprear aquesta nova eina , cal entendre que aquesta eina tecnològica no exclou ni infravalora la resta de components propis de qualsevol campanya política moderna : construcció d’un líder, preparació del candidat , gestió i anàlisis de les bases de dades , anàlisi qualitatiu i quantitatiu dels diversos segments que conformen EEUU ( segmentats en funció de perfils varis : edat, sexe, estatus social, comunitats religioses, comunitats ètniques , segments professionals , etc...) , equips multidisciplinars de primer nivell ( politòlegs, sociòlegs, historiadors, economistes, gestors del sector públic i privat , comunicòlegs, periodistes, entre d’altres...però sempre avalats per un currículum professional i acadèmic solvent ) , gestors dels esdeveniments, gestors dels mitjans de comunicació ( premsa, radio, tv , infoentreteniment, talkshows ), departaments de recaptació de fons ( cal matisar que únicament – malgrat el mite hagi superat a la realitat – únicament una quarta part dels fons recaptats “fund raising ” s’han generat via Internet i mitjançant aportacions de menys de 200 $ ) , relacions públiques, lobbys, líders d’opinió i estratègies de grassroots.

És en aquest punt ( si voleu més informació podeu dirigir-vos a la web del politòleg Guillem Lopez Bonafont ) a on la construcció , generació , mobilització de les comunitats de suport, de recerca d’informació , de gestió d’esdeveniments , de la construcció de milers de comunitats de suport al candidat Obama , ha resultat innovadora en quan a l’ús vehicular de les noves tecnologies. Chris Hughes , mitjançant www.mybarackobama.com va generar una xarxa social que fonamentava un canal directe i interactiu amb el ciutadà. Un canal interactiu atractiu, amè , fàcil de gestionar i el que poder és més important, un canal de comunicació que escoltava. Una xarxa que dinamitzava i estimulava a l’altre part a sentir-se part del procés de canvi ( missatge emocional central de la campanya ) . Una xarxa que no era unidireccional ( a diferència de bona part de les eines polítiques de comunicació ). Una xarxa que estimulava als individus ( mitjançant estímuls competitius ) a generar continguts, organitzar events , trobades amb la resta de la comunitat de veïns, mobilitzar a la gent a la busca i captura de nous electors , i tot això sobre la base del respecte al ciutadà , sobre la base de la comunicació dual , sobre la base de un diàleg deliberatiu i respectuós amb el voluntari . Un voluntari que esdevindrà un exèrcit de voluntaris imbatible.

Ara bé, cal entendre que bona part de l’èxit d’aquesta eina descansa en l’ús que se’n extreu; aquesta xarxa de voluntaris ( prèviament organitzats en “ field offices of voluntars” i dirigits en darrer terme per un cap organitzatiu de l’àrea corresponent ) aporta una quantitat de dades molt valuoses. Dades , que posteriorment seran tractades estadísticament amb programes avançats , per extreure les dades més rellevants i concloents ( graus de fidels , indecisos, no recuperables / per barri, zona , trams horaris ,etc..). Un cop disposem de les dades , el treball posterior d’aquest exèrcit es recondueix cap a la mobilització final ( email , record de mòbil, etc..), l’últim pas cap a l’èxit.

Últim pas ? No. Ara l’equip de Barack Obama ( amb aquesta valuosa informació disponible ) vehicula – hàbilment i sota les directrius bàsiques de qualsevol xarxa social viva – a aquest voluntaris i ciutadans afins , cap a una nova direcció : www.change.gov .

Una nova eina ( ara no electoral ) que lis serveix per transferir als seus ciutadans informació actualitzada , segmentada i àgil sobre les seves propostes , el recorregut de les seves fites i el que és més important , la connexió amb la gent .

L'ART de la PARAULA

dissabte, 6 de juny del 2009

Revisant el discurs de Barack Obama a la Universitat Al-Azhar del Caire ( per cert , excel·lent escenificació simbòlica ) crec observar un element que transcendeix l’art dels discurs retòric. L’element litúrgic.
Exposo el meu raonament. Un cop revisada l’estructura del discurs , l’argumentació i el destinatari del missatge central , crec percebre una profunditat litúrgica intencional . La profunditat del discurs del president dels EEUU opera sobre les formes clàssiques del que es coneix per “ litúrgia”. Per bé que la construcció discursiva de la seva exposició resulta sublim ( posada en escena , habilitat retòrica, gestualitat , control del auditori i estructura – inici, cos argumental de la tesi i conclusió-) , l’ànima del discurs té un sentit político-religiós i ecumènic . Ecumènic, en tant que l’acte busca establir ponts de cooperació i unitat entre les tres religions del llibre d’Abraham ( Islam , Judaisme i Cristianisme ).Un gest carregat de profunditat espiritual .
És amb aquesta litúrgia , pròpia de la religió Judaica i del Cristianisme, i en menor mesura de la religió musulmana ( ara bé si analitzem el propi text i la càrrega simbòlica de les seves paraules, podem observar la constat i estratègica referència a les tres fonts principals del Islam : el text sagrat pels musulmans, la tradició i la comunitat / es a dir , el Cora , la Sunna i la Umma ), que Barack Obama vesteix persuasivament el seu discurs.
Inicialment , amb la voluntat de guanyar-se al auditori , Obama amb un gest d’humilitat ( en certa mesura penitencial ) es dirigeix al auditori amb un gest persuasiu molt hàbil ( “ sala, aleikum / la pau estigui amb vosaltres) . Posteriorment el president inicia el “ ritual d’entrada ( part I ) , “ l’inici d’una nova era en les relacions entre l’Islam i el món Occidental “. Seguint la pròpia estructura de la “ litúrgia” ara Obama pren partida per la litúrgia de la paraula ( part II ) .Utilitza un llenguatge ple se simbolismes incloents , vasos comunicants entre ambdues comunitats , pren partida per acabar amb els estereotips , construeix ponts i proposa la tesi central d’aquesta “ eucaristia “ ( part III ) : la tolerància religiosa i racial , el paper de la dona, la construcció d’un Estat Palestí , el reconeixement d’Israel , la promoció dels valors democràtics , la defensa de la pluralitat religiosa. I una màxima , “ Pluribus Unum , De tots, un “ ( per bé que originàriament al·ludeix a la integració de les 13 colònies americanes , actualment troba el seu sentit en la integració racial nord americana ).
Finalment el discurs conclou reforçant la tesi central : la necessitat de trobar un lloc comú , un punt de trobada compartit i uns interessos duals . En aquest punt , Obama rebla el clau , mitjançant els textos de les principals religions ( el Cora , la Bíblia i el Talmud ) dona coherència a la validesa global del seu discurs i edifica el sentit espiritual d’una comunitat mundial en pau.
Un gran discurs , un discurs que forma part d’una ofensiva diplomàtica gegant ; reconduir l’escletxa entre Occident i el poble musulmà. Un gest amb justificant de recepció : Israel.
El següent pas ... Dresde ( ciutat simbòlica de la destrucció bèl·lica ) ,Buchenwald ( camp de concentració on s’estima que varen ésser assassinats 56.000 jueus ) i Normandia ( símbol de l’alliberament de la tirania ). Soft power en essència.

Panem et Circences

dijous, 4 de juny del 2009

Aquesta expressió llatina arrela el seu sentit , en la necessitat dels emperadors romans d’oferir al seu poble elements de distracció que permetessin mantenir a la població aliena dels aspectes cabdals i controvertits de la política. L’expressió “ panem et circences “ permetia a l’emperador alienar l’esperit crític del “populus urbà o demos urbà ” i vehicular a les masses mitjançant un estomac ple i una ment famèlica d’un entreteniment de baixa qualitat.

 

Res nou ni estrany . La grandiloqüència propagandística del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels , els fons aportats pel departament de defensa nord americà a la factoria Hollywood  durant la guerra freda  o l’accent franquista en el folklore i el toreig.

 

Les masses. Aquesta és la raó de fons , el control de les masses , actualment etiquetada en la marca “ opinió pública”. Una opinió pública que s’informa a través dels mass media ( per bé que s’estan produint canvis importants que reconfiguraran la forma d’informar dels partits polítics) i canalitza el seu missatge en funció del propi codi dels media i del propi llenguatge dels mass media. Uns missatges que anteposen la espectacularitat a la serenitat, el missatge breu i impactant a la raonabilitat reposada , l’eslògan a l’article de reflexió , la imatge a la paraula i l’altaveu amplificador a la mesura del diàleg.

 

Aquesta campanya europea no s’allunya d’aquests postulats. Observem com els estreteges atien elements negatius i de desprestigi del candidat oponent, enerven ( amb el beneplàcit i posicionament actiu de certs grups corporatius mediàtics /  actors polítics ,en tant que conformen l’agenda públics i creen marcs mentals de motivació de vot) del debat polític la reflexió crítica i traslladen la confrontació política a un ring de boxa on predominen els cops baixos.

Crisi de la CLASSE MITJA

diumenge, 31 de maig del 2009

Article molt interessant que ens ofereix un escenari molt preocupant sobre el decliu de la classe mitja , en benefici d'una societat molt polaritzada entre dues escales de treballadors : uns que acumulen gran part de la riquessa i d'altres en una escala inferior. Bon document periodístic , ben analitzat i amb moltes vies per investigar i rumiar sobre el tema. Font : El País, Negocios

La campanya europea del PSOE

dijous, 21 de maig del 2009

Molts experts en comunicació política creuen que l’ús de les campanyes negatives són una navalla de doble fil. Per una banda , aquestes generen una resposta emocional de major record que les positives. D'altra banda , el mal ús d’aquesta eina pot revertir els efectes desitjats i esdevenir contraproduents. Exemples , múltiples : la darrera campanya de les generals de l’spin off del PSC , José Zaragoza o el conegut DVD d’en David Madí, de CIU.
Malgrat bona part de la societat rebutja l’ús de les campanyes negatives , cal admetre que aquestes generen un efecte en la conducta dels electors; un efecte mobilitzador o abstencionista , tot depèn de l’habilitat – previ anàlisi de l’opinió publica i dels targets objecte de control – en el seu ús. Cal doncs utilitzar amb cura aquest element polític.
Aquesta “ guerra bruta” però, pot desarticular-se amb habilitat ; sempre i quan els estreteges hagin previst instruments per contraprogramar els missatges negatius ( fruit d’un estudi previ a on es mesurin les debilitats, arguments favorables , les febleses i oportunitats pròpies i les de l’oponent ).
Els objectius d’aquestes campanyes negatives són la generació de confusió , dubtes , desconfiança , por i sospita de l’adversari. Busquen mobilitzar al propi electorat i desmobilitzar a l’electorat rival ( recordeu el cas de les darreres eleccions galegues amb l’Audi del president de la Xunta ) , amb la única finalitat d’obtenir la victòria , delegant la campanya propositiva i les fortaleses pròpies per a un altre moment.
Al voltant de les campanyes negatives sorgeixen dos posicionaments : un de positiu que defensa la introducció d’elements que incentiven la participació i fan les campanyes més espectaculars, i un de negatiu que creu que aquest tipus de campanyes embruten el clima polític, redueixen el nivell del debat i fomenten el desencís i desafecció dels votants.
Res nou en la comunicació política , el nou vídeo electoral de les europees del PSOE esdevé un més dels múltiples instruments negatius de les campanyes de comunicació política , negatiu : cert , però res nou ( observeu amb cura el vídeo emès per la campanya demòcrata de Lydon Johnson / Daisy Girl , 1964 ).

Acció Obama

divendres, 30 de gener del 2009

Sweet Home Alabama. El dia 5 de desembre de l’any 1955 , Rosa Parks, una dona negra que tornava de la feina a casa seva en l’autobús es va negar a aixecar-se per cedir el seu seient a un home blanc. La seva gosadia i posterior detenció va encendre la guspira de la lluita pels drets civils a EEUU.

54 anys més tard , el nou president electe dels Estats Units d’Amèrica , Barack Hussein Obama , l’home de l’esperança , va musicar ahir la seva acció política en la dolça Alabama; una peça musical de Lynyrd Skynyrd ( una cançó concebuda com a resposta al tema de Neil Young Southern man , que denunciava el suposat esperit racista i conservador dels ciutadans surenys ).

Una nova llei que avança un pas mes , sobre el llarg camí encetat l’any 1955 per Rosa Parks.

Ahir , el nou president dels EEUU va executar un nou pas en favor de la igualtat . Va signar la primera llei que garanteix la igualtat en el treball , sense que pugui prevaldre cap discriminació salarial per raó de gènere , sexe , religió o edat. Lilly Ledbetter ha endegat una llarga lluita litigiosa contra la discriminació salarial entre homes i dones. Òbviament , la llei és diu llei Lilly Ledbetter, però probablement la lletra d'aquesta llei té el blues de Rosa Parks.

Oriol Junqueras Vs Ramon Tremosa

dilluns, 26 de gener del 2009

El pols sobiranista de les darreres setmanes , personalitzat en l’historiador Oriol Junqueres i l’economista Ramon Tremosa ( membres de la plataforma Sobirania i Progrés ) per delegació dels aparells de CDC i d’ERC, s’ha de mesurar sota l’òptica de l’espai de frontera entre ERC i CDC.
L’observació d’aquesta zona de competència de frontera - marcadament sobiranista i nacional – durant els darrer cicle electorals , ens ofereix el següent diagnòstic : la consolidació d’un nou cicle electoral abstencionista , marcadament rellevant en l’electorat del PSC , de forma manifesta en les zones urbanes metropolitanes. L’estabilitat del vot afí a CIU ( per bé que no assoleix els resultats anteriors , confirma l’erosió de CIU com a partit hegemònic ). La pèrdua de la tendència alcista d’ERC, en relació al cicle electoral 1999-2003.
Sota la lògica exposada en el paràgraf anterior, l’assumpció per part de CIU i ERC d’uns candidats amb perfils marcadament sobiranistes, respon a la necessitat de CIU d’expandir la seva àrea d’atracció cap aquest electorat , i la necessitat d’ERC d’aturar el possible transvasament de vots cap a CIU ( transvasament de part del vot moderat cedit a ERC entre l’any 1999-2003 , abstencionista en el darrer cicle electoral i actualment amb un perfil desmobilitzat i desencisat) i corregir l’abstencionisme dels electors propis.
Òbviament , l’especificitat del escenari competitiu electoral europeu ( amb poc recorregut i relleu en l’escenari estatal , amb alts nivells abstencionistes i allunyats de l’ethos polític del ciutadà de peu ) dificulta traslladar els resultats a l’escenari autonòmic. No obstant , l’extracció de conclusions operarà sota la lògica de la campanya permanent i dinamitzarà o corregirà el posicionament estratègic de CIU i ERC.

Vosté diu Europa, ¿ però quin número cal marcar ?

dijous, 22 de gener del 2009

Ara que el lideratge "místic " de Barack Obama impregna tota l'escena política mundial , resulta més pertinent que mai respondre a la qüestió que formulava l' ex-secretari d' Estat nord-americà Henry kissinguer : " Vosté diu Europa , ¿ però quin número cal marcar ?.

Certament podem creuar-nos de braços , esperant que el miratge Obama resolgui els problemes d'Europa , o destil.lar la nostra confiança en l'hiperactivisme de Sarkozy. La futura presidència txeca ( euroescèptica) hibernarà els reptes principals d'Europa ( lideratges , tractat de Lisboa ,manca de musculatura política , Ucraïna, escut antimísils, etc...) , alhora que la presidència d'Espanya restarà expectant per gestionar el nou tractat . Ara bé, sense impuls polític, sense unitat política i delegant en la resta de líders ( això no exclou , òbviament la necessitat de reconfigurar les relacions exteriors del nou mapa multipolar ) el lideratge , no resoldrem els nostres propis problemes.

Aprofito per parlar d'un film : el món segons Bush ( BSO: Ani di Franco : Self Evident)

Bye Bye, Bush

diumenge, 18 de gener del 2009

La Directiva de Retorn.

dijous, 19 de juny del 2008

L’aprovació per part de l’Eurocamara de la Directiva de Retorn vehicula la possibilitat que els Estats membres , mitjançant la via administrativa , atribueixin mesures punitives pròpies de conductes delictives als immigrants “ sense papers”.

Sense menysprear la complexitat del fenomen migratori i els elements conflictuals inherents en l’encaix sociocultural, socioeconòmic i legal , cal ser molt prudents alhora d’implementar qualsevol mesura que manllevi un dels estàndards més valorats i lluitats del darrer segle - la igualtat i el respecte a les persones - i introdueixi en l’espai europeu dues categories de individus : una categoria superior ( els individus amb “papers” ) i una categoria inferior ( els “sense papers” ) .

No voldria emetre judicis de valors simplistes sobre les dificultats de trobar mecanismes de resposta àgils i tàctils ( probablement , tal com ahir parlàvem amb un company blocaire d’osona , cal implementar estratègies perllongades en el temps i l’espai , mesures que defugin la propaganda política , mesures aïllades de la dictadura dels períodes electorals , mesures consensuades de forma transversal i global , mesures que evitin estigmatitzar a l’ovella negre, en fi POLÍTICA en majúscules ) , però tal com recullen determinades personalitats autoritzades com Raimon Obiols , Jacques Delors o l'abogacia estatal , la entrada en vigor de la Directiva de retorn i la retenció dels “ sense papers” vulnera determinats drets. Drets futurs , com l’exercici del dret d’asil o el reagrupament familiar, figures legals que estableixen categories en l’exercici de determinats drets fonamentals de les persones ( retenció o expulsió de malalts, menors d’edat o familiars ) i dinamita un dels eixos que configuren l’anima d’Europa . LA IGUALTAT de les persones.

La màxima “el fi justifica els mitjans ” fou atribuïda a Maquiavel (1469 – 1527 ) per el seu pensament polític caracteritzat per molts com dèspota, fred i amoral. Segons aquesta premissa, un governant hauria d’ utilitzar tots els mitjans disponibles al seu abast sense límit per la moral o la ètica. Cal valorar doncs; seguretat (por?) o llibertat.

Adéu Europa ?

dissabte, 14 de juny del 2008

Sovint la “vella Europa” atorga arguments i dóna sentit a la coneguda pregunta que el premi nobel de la pau , i un dels principals instigadors i ideòlegs de la creuada contra el comunisme a Sud Amèrica , Henry Kissinger va etzibar un dia al món : A qui truco si desitjo posar-me en contacte amb Europa ?
Per bé que el tòpic , com a tal, s’alimenta d’arguments vagues i molt simples , la metàfora descriu l’estesa certesa del insuficient pes polític d’Europa en contraposició al seu pes econòmic mundial (allò que altres anomenen “el gegant econòmic i el nan polític”).
Novament , el NO d’Irlanda al tractat de Lisboa o pla B ( fruit de la negativa de França i Holanda l’any 2005 al tractat de la Constitució Europea ) despulla les contradiccions genètiques de la pròpia UE; la necessitat d’avançar en la unió política i la lògica pèrdua de pes dels propis estats.
Així , per bé que l’embaràs i la gestació d’ Europa s’articulà sota la marcada personalitat idealista de líders com Schuman, Jean Monnet, konrad Adenauer i gasperi , ferits tots ells en el frontispici de l’Europa dels estats-nació , tots compartien una visió comuna : una comunitat política integradora , descentralitzada i productora d’espais de convivència mútua . Certament , prenen distància de la inquisidora actualitat informativa, el resultat de la construcció europea ha resultat un èxit.
Ara bé, l’actual adolescència – en termes històrics - de la pròpia UE posa de relleu les esmentades contradiccions: contradiccions que posen de relleu la preponderància de l‘Europa econòmica sobre l’Europa social , un discurs contradictori entre l’èmfasi en la llibertat circulatòria del capital, mercaderies i treballadors , i unes actuacions legislatives de Brussel·les que constrenyen l’expansió dels drets socials ( la coneguda directiva Bolkestein o l’actual debat de l’ampliació de la jornada laboral , de 35 hores setmanals a 65 ) o les erràtiques polítiques en matèria d’immigració . En certa mesura escenifica una Europa de doble velocitat , una Europa poruga que encara “no ha matat al pare” i busca acolliment en el ventre de la mare estat , una Europa que no ha resolt intel·lectualment i discursivament els nous reptes globals ; reptes com la seguretat , la revisió del model d’estat del benestar , el model econòmic o la immigració, entre d'altres. En fi, una Europa que no dona resposta i no lidera la incertesa dels ciutadans i la “corrosió del caràcter” ( en paraules del sociòleg R. Sennet ) dels individus.
Cal doncs posar antídot a aquests símptomes i estalviar aplicar mesures dràstiques contra noves epidèmies de populisme . Recollint un dels diàlegs de la magnífica pel·lícula de John Ford , “las uvas de la ira” , adaptació de la mateixa novel·la de John Steinbeck , entenc que el millor remei a aquest nou context , passa per feminitzar l’assumpte: com esmentava la matriarca protagonista del film “ els homes viviu la via a cops , com si a cada cop us fos la vida, i les dones vivim la vida de forma més fluida... amb meandres, salts d’aigua i...”. Excel·lent llibre, gran film i bona reflexió.