La darrera campanya electoral ha esdevingut la més presidencialista de totes les realitzades fins ara. Així la comptabilització total ( a falta dels vots emesos a l’estranger) atorga un 84% a la suma dels vots del PSOE ( 43,65%) i del PP ( 40,13%). L ’evolució de les darreres conteses electorals marquen una tendència clara cap al bipartidisme , en detriment dels partits minoritaris.
La victòria del PSOE es construeix en gran mesura , en torn dels feu socialista català . Una lectura en diagonal de la totalitat de circumscripcions de l’estat ens ofereix les següents lectures:
- L’excel•lent resultat assolit a Catalunya per part del PSC-PSOE ( 25 escons / superior en 4 escons a l’assolit en l’any 2004 - 21) , en relació al resultat del PP ( 7 escons / 6 any 2004 ), escenifiquen el marc diferencial d’ambdós partits : 17 escons de diferència entre el PSOE i el PP ( 18 a Catalunya ).
- Tot i la pujada del PP ( de 148 a 153 escons) , aquests resulten insuficients per atallar distàncies envers al PSOE.
- La victòria del PSOE es fonamenta sobretot en Catalunya. Així , exceptuant els lleus increments d’escons en províncies com Aragó ( 1 diputat més , en detriment de l a Chunta Aragonesista ) i Canàries ( 1 diputat més , efecte Lòpez Aguilar) , Catalunya i el País Basc ( 1 diputat més , en detriment del PNV que perd 1 / l’anàlisi del País Basc és més complexa i requereix molts matisos d’interpretació : el darrer atemptat i el vot útil , l’elevat grau d’abstenció, ANV, el probable desgast per la pèrdua de Josu Imaz en el sector menys sobiranista , etc... ) esdevenen els escenaris més remarcables per la seva importància , tant quantitativament , com qualitativament ( en relació al referèdum de la tardor a Euskadi, aquests resultats reforcen el posicionament del PSE , alhora que debiliten al PNV).
- El PP que assoleix un nombre d’escons superiors ( passa de 148 a 153 ) confirma la forta presència i incrementa la seva implantació electoral en els seus feus tradicionals ; Madrid ( el PP passa de 17 a 18 i el PSOE perd un , de 16 a 15), València ( de 17 a 19 – agafa el nou diputat demogràfic d’ Alacant), Múrcia ( el PP confirma la seva hegemonia , i a més incrementa un escó ).
- Pel que fa a Andalusia , el PP arrenca dos escons al PSOE ( tot i que és hegemònic / 1 escó a Cadis i a Màlaga ), i marca una lleugera tendència a l’alça en la comunitat. En tot cas, resulta normal un lleuger desgast del candidat Chaves , després de molts anys encapçalant el Govern.
- Sorgeix un nou partit , UPD. El partit de Rosa Díez, arreplega 1 escó , probablement dels bancs del PSOE.
Aquets resultats ens ofereixen un espai electoral marcadament bipartidista ( l’evolució és creixent ) , a on ambdós partits han incrementat en 5 escons el resultats anteriors. Si bé, exceptuant ( ni els millors sondejos i anàlisi propis dels partits , apuntaven a aquest espectacular increment d'escons) el cas de Catalunya, tan el PP com el PSOE repeteixen bona part dels resultats de les eleccions de l’any 2004 , si que s’obren certes reflexions: la campanya del vot útil ha esdevingut molt fructífera ( cal aplaudir l’excel•lent campanya del secretari d’organització del PSC José Zaragoza . Negativa , sense programa,..? Potser si, però extremadament efectiva). El bipartidisme ha esdevingut estructural ( sobretot amb la crisi – desaparició ? reconversió?- d’IU , i la digne però insuficient resistència d'ICV a Catalunya: probablement la reconversió d'IU tendirà cap als postulats d' ICV ). Els partits de caire nacionalista han perdut força en escons, vots reals i vots percentuals ( en el cas de CIU - es pot considerar un cert èxit o un mal menor - una lectura en perspectiva de les darreres conteses electorals posteriors a l’era post-pujolista, requereix amb urgència un nou horitzó estratègic i programàtic; de lideratges, de coalició o d’ampliació i recuperació de l’espai perdut per ERC ).
Info sobre la CCAA de Catalunya. Ministeri de l'Interior.
- L'anàlisi en els cas d'ERC resulta més complexe : la pèrdua de 5 escons ( tot i que cal apuntar que el resultat de l'any 2004 estava sobre-representat, arrel de l'affair Carod i l'expulssió del tripartit) és preocupant. En principi l'escenari normal , previst per tots els sondejos i partits polítics , voltava sobre l'assoliment -amb major o menor solidessa- del grup parlamentari a Madrid. Però la pèrdua de 5 escons ( dos a BCN, 1 a Lleida i l'altre a Girona ) resultava molt llunyana. A més , malgrat cal un estudi electoral profund, els resultats semblen indicar que bona part d'aquest escons s'han reconduit cap al PSC i l'abstenció. Si és així, s'obren molts interrogants ( tan per a CIU- potencial xarxa de pesca de vots nacionalistes / no ha estat el cas - com per a ERC ; el probable desgast del tripartit i del Govern d'Entesa , la fagozitació d'ERC per part del PSC, l'error o no de la no aprovació de l'Estatut, el cansament de l'elector al voltant de les excesives crisis internes i de lideratge, la necessitat de replantejar el paper assambleari d'ERC, l'atomització excessiva de grups interns crítics i de desgast amb els òrgans de govern, etc... ).
En tot cas i un cop analitzat el sistema electoral espanyol i el sistema de partits, en relació a el PP , aquest urgentment ha d’implementar una nova estratègia en relació a les comunitats històriques ( principalment Catalunya i País Basc ) , si vol esdevenir en un futur pròxim , alternativa de govern .