El curs polític exhaureix les seves vacances estivals i novament escalfa motors “el pols estatutari “. Certs actors polítics , grups de pressió i els medis de comunicació comencen a emmarcar i posicionar el seu missatge , i d’altres mesuren amb cura el ritme cardíac de l’opinió publica.
Exceptuant al PSC i PP , el posicionament o “ frame” de CIU , ERC i ICV resulta manifest , per bé que difereix en l’espai i en el temps : oposició a qualsevol sentencia contrària o que declari inconstitucional aspectes simbòlics essencialistes del text estatutari , diguem-ne nació o llengua. Pel que fa a el PSC , inicialment curós amb qualsevol manifestació prèvia a la resolució del TC , disposa d’una certa dificultat per unificar un missatge integral i coherent ; coherent , en relació al seu soci estatal i integral en relació a la resta d’integrants del govern català. El PP , per bé que reafirma la lògica de la coherència del seu missatge inicial d’oposició al text estatutari , troba que la complexa geometria variable de l’estat no li aconsella accentuar un posicionament ferotge de les seves tesis , mal que els grups mediàtics afins al seu electorat o pseudo-grups de pressió l’empenyin a traçar línees més gruixudes.
Diverses raons : qualsevol resolució que declari inconstitucionals aspectes estatutaris simbòlics , trobarà pòsit en el marc d’una opinió pública elaborada ( contrària a una opinió pública espontània ). Una opinió pública arrelada sobre marcs negatius – tal com recullen els darrers estudis d’opinió del CEO , en relació als principals problemes i com poden vehicular un comportament de vot sociotròpic ) – i hereva d’una discussió dilatada i polititzada en negatiu per tots els actors polítics.
A més apareix un element nou , un element que gaudeix d’un sostrat simbòlic molt important en un país que gaudeix d’un sistema de drets i garanties democràtiques: l’expressió de la voluntat popular vehiculada mitjançant el referèndum. En el fons i parafrasejant a Rousseau podem dir “ que la sobirania com a exercici de la voluntat general no pot ser mai manllevada , i el sobirà com a ésser col•lectiu és representa a si mateix. El poder pot transmetre’s , però no la voluntat ”. J.J. Rosseau , El contracte Social. Inici del Curs Polític
dimarts, 25 d’agost del 2009
El curs polític exhaureix les seves vacances estivals i novament escalfa motors “el pols estatutari “. Certs actors polítics , grups de pressió i els medis de comunicació comencen a emmarcar i posicionar el seu missatge , i d’altres mesuren amb cura el ritme cardíac de l’opinió publica.
Exceptuant al PSC i PP , el posicionament o “ frame” de CIU , ERC i ICV resulta manifest , per bé que difereix en l’espai i en el temps : oposició a qualsevol sentencia contrària o que declari inconstitucional aspectes simbòlics essencialistes del text estatutari , diguem-ne nació o llengua. Pel que fa a el PSC , inicialment curós amb qualsevol manifestació prèvia a la resolució del TC , disposa d’una certa dificultat per unificar un missatge integral i coherent ; coherent , en relació al seu soci estatal i integral en relació a la resta d’integrants del govern català. El PP , per bé que reafirma la lògica de la coherència del seu missatge inicial d’oposició al text estatutari , troba que la complexa geometria variable de l’estat no li aconsella accentuar un posicionament ferotge de les seves tesis , mal que els grups mediàtics afins al seu electorat o pseudo-grups de pressió l’empenyin a traçar línees més gruixudes.
Diverses raons : qualsevol resolució que declari inconstitucionals aspectes estatutaris simbòlics , trobarà pòsit en el marc d’una opinió pública elaborada ( contrària a una opinió pública espontània ). Una opinió pública arrelada sobre marcs negatius – tal com recullen els darrers estudis d’opinió del CEO , en relació als principals problemes i com poden vehicular un comportament de vot sociotròpic ) – i hereva d’una discussió dilatada i polititzada en negatiu per tots els actors polítics.
A més apareix un element nou , un element que gaudeix d’un sostrat simbòlic molt important en un país que gaudeix d’un sistema de drets i garanties democràtiques: l’expressió de la voluntat popular vehiculada mitjançant el referèndum. En el fons i parafrasejant a Rousseau podem dir “ que la sobirania com a exercici de la voluntat general no pot ser mai manllevada , i el sobirà com a ésser col•lectiu és representa a si mateix. El poder pot transmetre’s , però no la voluntat ”. J.J. Rosseau , El contracte Social.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada