Berlín . La Gran Festa de la Llibertat.
dimarts, 10 de novembre del 2009
Sorprenentment , la ciutat de Berlín ens va acollir amb fredor. Una fredor emocional continguda envers a “ la gran festa per la llibertat “ , arrel de la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur. Em sorprèn , com a europeista convençut perifèric , l' austeritat en la cel.lebració. No parlo d ‘austeritat econòmica , parlo d’austeritat emocional. Exceptuant el centre neuràlgic de la festa , l’eix que cobreix l’espai entre Postdamer Platz –Pariser Platz i
Aquesta primera impressió subjectiva , racionalitzada posteriorment per la rigorositat cultural va apaigavar la primera impressió. Austeritat germànica i emocionalitat continguda. Així doncs, el distanciament del berlinès era únicament un reflex del comportament diari ? Hi havia quelcom més ?
Parlant amb l’Angie , ciutadana berlinesa , li vaig exposar la meva impressió. Però la conversa em va escenificar alguns dels matisos emocionals que expliquen aquesta austeritat externa i interna. Deia Bernardo Atxaga en
Possiblement , aquest pes de la història resulta determinant per entendre el grau d’importància dual donat a la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur , entre els berlinesos i la resta d’europeus.
Ich Bin Ein Berliner
dilluns, 2 de novembre del 2009
Eric Hobsbawm va definir el segle XX com un segle curt, un segle que va començar tard i va acabar aviat , una centúria emmarcada entre dues dates de enorme significat en la historia i en l’ imaginari occidental: el començament de la Primera Guerra Mundial i el punt final amb la caiguda del Mur de Berlín.
El tractat de Versalles, Alsàcia, El Sarre, els Sudetes, Línea Imaginot, Danzing, Crack del 29, New Deal, Hayek , Keynes, Yalta, Postdam, el desembarc de Normandia, la Nit dels vidres trencats, Dresden , Enola Gay i Little Boy , Varsovia, Auswitch, Iwo Jima , El Teló d’Acer, El Pla Marshall, Corea, Berlín, Sputnik, Glasnot, Ostpolitik, Willy Brandt, Cuba, Hanoi , Saigon, la Primavera de Praga, Budapest, Mao Zedong, Hèlsinki, Salt , U2, B-52, Check Point Charlie, Vietnam, Napalm, KGB, Stasi, Maccartisme , la Caça de Bruixes, Nixón, Activisme social , el reverend King, les panteres Negres, els Beatles, Gdanks, Solidarnosc, Juan Pau II , Afganistan...i la caiguda del mur.
El dia 9 de Novembre de 1989 va caure el mur. Encara avui resten d’en peus molts d’altres. Murs físics, murs econòmics, murs ideològics ... Aquesta setmana molts de nosaltres celebrarem a Berlín la caiguda del mur i com a homes lliures , molts de nosaltres tornarem a ser berlinesos.
Partits Polítics ( I+D)
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Els nous canvis tecnològics perfilen nous comportaments i hàbits socials. Sembla obvi. Cert. L’adaptació per part dels múltiples actors empresarials, econòmics , serveis i ens institucionals està en curs. Les noves tecnologies determinen noves formes de comportament social. Un nou espai que sociabilitza a l’individu entorn a noves pautes : unes pautes de comportament que defugen la comunicació unidireccional ( teledirigida), fragmenta als individus en perfils molt heterogenis ( hipersegmentació dels targets ) i hiperpersonalitza els hàbits de consum ( El ciutadà online busca continguts àgils , de qualitat i accessibles ) d’aquests individus.
I els partits polítics estatals ? De moment expectants als canvis , immobilistes pel que fa a aquests nous hàbits de comportament ( l’ús instrumental de les noves tecnologies opera en la forma però no en el fons . L’ús obeeix a la necessitat imperativa d’existir en aquest nou espai , per bé que no modifiquen el fons de l’exercici polític ) i porucs d’innovar per por a perdre el control sobre el missatge , el missatger i el receptor.
Cal entendre que els ciutadans no operen sota les directrius dels missatges unidireccionals ( TV, premsa i comunicació ) . Els nous hàbits de comportament ( consum , oci , educatius , serveis ) transfereixen als individus el control , la sortida i fins i tot la veu , pel que fa a la comunicació. En aquest apartat , els grups polítics han d’entendre que el ciutadà del segle XXI opera com Word Cloud ( núvols de paraules ). El nou elector està hipersegmentat , no digereix fàcilment la comunicació unidireccional i dilueix el seu comportament al marge d’etiquetes ideològiques del segle XX ( dretes o esquerres ). Un elector més complexa , més crític , més informat i que demanda comportaments conductuals deliberatius ( possibilitat de veu ) i participatius ( entrada i sortida ).
Així , de la mateixa forma que la qualitat , l’accessibilitat i agilitat són prioritaris en múltiples camps , pel que fa a la operativitat política i el funcionament dels partits polítics , aquests han de vehicular noves formes d’actuar. Unes noves formes que tinguin com a pilars bàsics l’accountability (mecanismes de responsabilitat política real) , la transparència i l’accessibilitat dels ciutadans.
La Crisi dels Partits Polítics.
En el món homèric la realitat social i institucional s’alimenta de tres elements bàsics : el llinatge , la pertinença a “ l’oikos” ( la casa) i l’existència d’una comunitat organitzada. Avui , uns segles desprès , la comunitat política organitzada ( partits polítics) i institucional sembla articular-se al voltant dels mateixos eixos relacionals ( en contraposició a una comunitat organitzada molt feble i sovint presonera de les dadives institucionals ). Llinatge i pertinença a l’oikos.
Aquest oikos del món grec determina i defineix el conjunt de forces i relacions que envolten a l’entorn familiar , un entorn familiar jeràrquic , determinista i opac , un entorn concebut com una unitat jeràrquica autàrquica. En tot oikos el cap exerceix l’autoritat sobre tots els membres de la “ família” i sobre el personal vinculat a aquesta “família”.
Ara que la desafecció política ha esdevingut un concepte no únicament conjuntural i que cotitza a l’alça , cal que les organitzacions polítiques innovin cap a noves formes de democràcia deliberativa i participatives , noves formes de participació bidireccional en relació als nous comportaments socials . Certament aquesta innovació provoca un gran temor envers a la possible pèrdua del control autàrquic dels partits polítics sobre els seus dirigents i el control del missatge unívoc. Regenerar o morir ? La qüestió no és el poder simbòlic del partit , sinó tenir accés a aquest propi partit. En aquest punt us recomano dos magnífics articles : Josep Ramoneda “ Qué hacer con los partidos ? ” i Timothy Garton Ash “ El follón de la política “ .
HOR DAGO d'en Vila d'Abadal.
diumenge, 20 de setembre del 2009
George Lakoff ha tingut l’habilitat de conceptualitzar un nou marc d’estudi en el debat polític: l’estudi metafòric del llenguatge polític . Sota aquests “frames”, posicionaments mentals o estructures mentals , els dirigents polítics vehiculen sigil·losament ( alguns amb més habilitat que d’altres ) la defensa / preeminència o posició sobre diversos aspectes. A mida d’exemple , tal com recull Lakoff en el seu darrer llibre , trobem com alguns marcs mentals gaudeixen ( no de forma aleatòria / gràcies a l’impuls estratègic de múltiples actors polítics / actors directes i indirectes ) d’una major rellevància que d’altres : guerra al terrorisme, autoritat, pressió fiscal,etc...
Esmento la importància d’aquests aspectes per revisar les declaracions de l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal al programa Angle Obert del 9 TV. Durant l’entrevista , estableix un posicionament envers a dos temes : la pacificació de la ciutat i la necessitat de que Vic , i per delegació el seu alcalde gaudeixi d’una presència rellevant en el nucli dur de la coalició CIU.
Pel que fa al primer aspecte , el fet de posicionar el debat sota la marca “pacificació de la ciutat” amb el silenci asseveratiu de la resta de membres de govern ( PSC i ERC ), col·loca a aquesta coalició en un espai guanyador, posicionant mentalment el debat i la marca VIC en una lògica de valors més afins a la dreta , i digereix a la resta de grups en una lògica semàntica de dretes. És en aquesta marc mental a on la venta , defensa i aprofitament dels èxits del govern ( desprès de redreçar la deriva ) assolirà una major credibilitat en l’espai de CIU que en el d’ERC i PSC. Probablement la substancia és la mateixa , però la marca CIU té la patent i la resta operen en el mercat de “ la pacificació “ amb marca blanca. Copia o autenticitat ?
Segon punt. En el joc del Mus existeix una màxima ; qui fa un pas enrere , perd. Per tant si intueixes que el teu oponent té una bona mà o una parella doble , si vols guanyar la totalitat juga’t un órdago (del euskera hor dago, "ahí está"/ aposta màxima , si la parella contrària l’accepta i perd, guanyes la totalitat del joc ). Aquesta estrategia té similituds amb el posicionament guanyador ( en clau Vic , en clau coalició i en clau principal opositor a l’alcaldia ) d’en Vila d’Abadal ; “ Vic mereix un diputat ... ben posicionat a la llista ... entre els 10-15 primers... això o res...”. Lideratge, fil directe amb el poder , avalar la capitalitat política de Vic en l’espai polític català amb la figura del seu màxim representant i a més a més.... enmarcar indirectament a la resta de grups polítics en un nivell polític menor ( li pot oferir el PSC a Vic un diputat entre els 15 primers ? ) alhora que posiciona el lideratge propi ( amb l’aval d’Unió ) per fer front als possibles moviments soterranis que es puguin produir en les files de Convergència.
Això, Hor Dago ... del senyor Alcalde.
ARENYS DE MUNT
dimarts, 15 de setembre del 2009
Arenys de Munt.
Cal dir , en primer lloc que la consulta no es pot extrapolar a tot el territori català. La fressa mediàtica ha insonoritzat les particularitats pròpies i contextuals del procés . Un procés alimentat pel desgast estatutari , per la insatisfacció política estructural, envoltat d’una espiral del silenci , alimentat per elements contextuals externs indirectes ( la manifestació de falange , el paper de la judicatura ) i una fratricida lluita en l’eix sobiranista per extreure rèdits polítics.
Ara bé , al meu parer , la consulta ha deixat uns grans damnificats. Els grups polítics.
A darrera de l’èxit popular ( amaga la necessitat d’habilitar nous mecanismes de veu al poble en relació als seus representants ) s’obre una petita escletxa ( tot dependrà del mimetisme d’aquest tipus de consulta ) en el sistema de partits ( monolítics , jeràrquics i poc democràtics ). Davant de les dificultats simbòliques dels grups polítics de liderar la representativitat de determinats sectors de la població , l’efecte mimètic de vehicular ( no únicament propostes d’autodeterminació / aquest efecte mimètic s’inocula en la pròpia forma de pressa de decisions de la ciutadania ) mitjançant la via de fets consumats el seu vot , resulta molt atractiu ( vies de fet vehiculades per la voluntat popular i desproveïdes del control absolut dels partits legalment representatius )i perillós pel que fa al funcionament actual dels grups polítics .
Es a dir, tal com es recull en la ciència política i en paraules de Hirschman , fins ara el ciutadà manifestava les seves opcions polítiques mitjançant la veu o la sortida ( èxit). La veu ( delegada i insatisfeta amb el seu interlocutor ) es manifestava cada quatre anys , i la sortida operava com l’únic canal de insatisfacció ( abstenció , vot nul). Així doncs, tot i que tothom interpreta en clau partidista l’efecte Arenys, caldria que els grups polítics interpretessin el rerefons de l’èxit de la consulta popular - la possibilitat d’exercitar directament la seva veu , davant de la pèrdua simbòlica de representativitat dels grups polítics- : la necessitat de revisar el funcionament , la transparència , la opacitat , la jerarquia i la representativitat simbòlica i interactiva dels representants envers els seus representats. No parlo d’anarquia, parlo de la necessitat de lubrificar un sistema representatiu que cada cop està més distant de la població, i el que resulta més preocupant , pèrdua del valor simbòlic.
Enquesta POST- FINANÇAMENT
divendres, 11 de setembre del 2009
L’enquesta publicada per el diari Público ( cal recordar que una enquesta únicament recull la fotografia política de l’opinió publica del moment en què s’efectua ) apunta certes tendències. Tendències que es venen a sumar a d’altres recollides prèviament.
Tres elements contextuals: la mostra s’ha recollit amb posterioritat a l’aprovació de l’acord de finançament , el marge d’error és de més/menys 2,1 ( les dades ofertes poden variar positiva o negativament amb aquest marge d’error ) i les dades no ens permeten abastir tota la informació segmentada per províncies ( cal recordar que els restos de la circumscripció electoral de Girona i de Barcelona podrien atorgar diferents escons , bé sigui per el PP o el PSC a Girona o per al PSC o CIU-PP a Barcelona ).
En tot cas , defugint l’elaboració - no coneguda - de l’estimació de vot , les dades que ens aporten més informació són les següents : la intenció de vot directe , l'encreuament del record de vot en relació a la intenció de vot ( ens determina les possibles transferències de vot ) i la valoració dels candidats.
Pel que fa al PSC , observem com la intenció directe de vot s’incrementa de forma significativa ( pròxima al creixement de CIU ). Ara bé , aquesta variable ( a diferència de CIU ) no ve acompanyada per el mateix grau de fidelitat del votant de CIU ( la diferència en aquest cas a favor de CIU resulta molt clara , CIU 82 % de fidelitat i PSC 55 ) i per la valoració dels líders ( 5,3 Artur Mas i 5,2 Jose Montilla / però en aquest cas cal restar atents a una dada indirecta : la valoració entre els propis votants és molt superior en el cas dels votants de CIU respecte al seu candidat – 7,1 - , que en el cas dels del PSC respecte al seu – 6,4 ). Atenció a Barcelona ( caldria reforçar la figura de Jordi Hereu / l’efecte capitalitat pot generar atracció o desgast ). CIU , consolida l’espiral ascendent ( lleu , però continuada , malgrat el possible desgast del no a l’acord de finançament i a l’espera de la sentència del TC ) .Tanmateix CIU assoleix un grau de fidelitat molt elevat entre els seus votants i obté una bona valoració entre els votants del PP , fet que podria mobilitzar cert vot útil per vehicular la no reedició del tripartit. També Artur Mas gaudeix d’una major preferència per a la majoria de votants ( el 34,1 % dels votants el prefereix com a president , a diferència del 29,6 % que es decanta per Jose Montilla).
ERC. Males noticies. L’enquesta recull un pèrdua important d’intenció de vot directa ( caldria valorar la fragmentació entre les diverses corrents satèl•lits de l’espai independentista , CUP i Reagrupament ) que sumat a fràgil mobilització dels seus electors i la baixa valoració del seu candidat ( 5,6 % / una dècima inferior que la que els seus propis votants donen al candidat d’ICV ) generarà una seriosa reflexió.
PP. Estancament. A més se li obre un nou espai de competència en l’eix nacionalista espanyol , concretament amb UPD i Ciutadans ( fet que podria afavorir al PSC en determinades circumscripcions / Barcelona i Girona ). També , el vot útil cap a CIU ( per la no reedició del tripartit ) podria manllevar el vot cap aquest grup.
ICV. Estabilització. Alta fidelitat entre el seu propi electorat , i malgrat el possible desgast que ha generat la figura d’en Joan Saura , la previsible candidatura d’en Joan Herrera ( candidat menys desgastat i amb una bona valoració ) podria consolidar una certa estabilitat en el seu partit. Ara bé , cal restar atents a la possible concentració partidista ( tendència de vot cap a governs forts , en contrapartida a coalicions multipartidistes).
Paradisos Fiscals.
dijous, 10 de setembre del 2009
Durant els anys 80 , Espanya va aplicar els mecanismes més ortodoxes per corregir el dèficit estructural existent ; devaluació de la moneda , emissió de deute públic ( acudir al mercat de l’estalvi) , monitorització del dèficit ( generar liquiditat monetària) i l’establiment de circuits privilegiats de finançament ( obligació als bancs i entitats de crèdit de comprar fons públics amb part dels recursos captats als seus clients). I una novetat : el llançament de pagarés del tresor ( uns títols “opacs” protegits per hisenda), uns títols de deute que falicitaven que “el diner negre” es poses en circulació. Hisenda gravava aquests títols amb un tipus d’interès del 5 % , a diferència del 16% del mercat. Poc rendiment, cert, però la compra de pagarés va esdevenir massiva i va permetre blanquejar i posar en circulació aquesta gran massa monetària oculta.
Any 2009. Durant aquesta setmana representats de 80 paradisos fiscals s’han trobat a Mèxic en la Trobada Global de Transparència i Intercanvi d’Informació, sota l’auspici de la OCDE , amb l’objectiu d’introduir nous mecanismes sobre la opacitat d’aquests productes.
No de forma casual, durant aquests darrers mesos s’ha accentuat la pressió de la comunitat internacional sobre aquests paradisos fiscals que gestionen grans patrimonis. Potser , aquesta pressió facilitarà que durant els pròxims mesos , part d’aquest diner torni a casa. Però com transformen aquest diner offshore , en diner onshore ? Es a dir, d’opac en transparent. La veritat és que la regulació referent a la banca privada de les entitats bancàries i de crèdit troba moltes dificultats per canalitzar els productes offshore. Ara bé , si les pressions de la OCDE donen els seus fruits , i es vehiculen mecanismes legals que permetin que aquests patrimonis opacs esdevinguin transparents , la lluita per atraure aquetes grans masses monetàries resultarà ferotge.
Guanyadors: les arques públiques de l’estat i els titulars dels grans patrimonis. Perdedors: la moralitat. Resultaria una infàmia plantejar una amnistia que pot traslladar als ciutadans la inducció a l’incompliment de les obligacions fiscals. Cal doncs, introduir una amnistia “ relativa” a aquest capital ? Se’l pot gravar amb un tipus baix ? Un tipus que permeti captar aquest gran capital i eviti la fugida a d’altres països? Què fem amb les SICAV ( societats d’inversió de capital variables . Uns instruments utilitzats pels grans patrimonis per moure les seves inversions i tributar a l’1% en l’impost de societats / 18% al vendre’ls ) ? Quin marc impositiu apliquem ? Cal reformar-les ?.
En relació a aquests elements apuntats , la darrera setmana la vicepresidenta econòmica Elena Salgado va manifestar la seva negativa a modificar el tipus impositiu de les SICAV , per evitar així, la fugida dels grans capitals.
Dues direccions . No modificar les SICAV i restar expectants , davant la possibilitat de que les pressions de la OCDE facultin la tornada dels capitals offshore i la història es repeteixi , de manera semblant als pagarés del tresor dels anys 80.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
