Finançament : ALEA JACTA EST

L’ha sort s’ha llençat. S’ha tirat el dau . El finançament català ha estat aprovat. Ara cal vehicular simbòlicament els resultats de l’acord. Resta un any per les properes eleccions autonòmiques. La campanya permanent dóna el seu tret de sortida. L’estabilitat del tripartit cohesiona el relat intern de cadascun dels membres , i si bé , aquesta darrera etapa negociadora deixarà cicatrius internes en alguns partits , crec sincerament que la no aprovació d’un bon finançament hauria resultat encara pitjor.

Certament , alguns elements avalen l’encert de l’aposta : en primer lloc , el suport simbòlic però manifest de determinats poders fàctics del país ( Molt important: la cambra de comerç, Foment del treball i els sindicats / patronal + sindicats ) , l’habilitat estratègica del PSC i del seu conseller Castells ( posicionant una imatge de fermesa i control dels pols negociador ) , la comprensió racional d’ERC de visualitzar l’abisme polític en el cas d’una negativa a l’acord ( construcció de marca negativa de partit , incapacitat de governar , immaduresa política i la possibilitat d’habilitar un relat negatiu de marca de partit / un futur camí pel desert polític ) , la fidelitat ben entesa i responsable d’ICV ( escenificant la unitat de govern i avalant de forma expressa el relat d’un govern madur ) , la nova campanya política del PP ( per bé que , segurament matisada amb molt silencis , per raó d’interès electoral ) que donarà relleu i visibilitat ( en la mesura que accentuï un discurs negatiu envers Catalunya) a l’encert de procés negociador , i en gran mesura un element final de caire psicològic : construir marcs emocionals realistes que defugin els posicionaments maximalistes i demagògics , uns marcs emocionals que resulten poc encisadors i recomanables en política , en època de crisis.

Pel que fa a CIU , crec sincerament que la gestió del procés , en la darrera fase final ha esdevingut molt errònia. Errònia , en tant que no ha gestionat amb habilitat el momentum político-social i ha infravalorat la maduresa d’alguns partits i del propi govern d’entesa. Probablement, la proximitat ( en certa mesura avalada pels baròmetres d’opinió i les enquestes darreres ) al poder l’hi ha generat una febril estrategia de combat .Una febril estrategia , bona en un primer moment , però no així finalment , en tan que la pròpia tàctica inicial ( moviment ) ha esdevingut estrategia ( finalista) , i la marca CIU ( recordem , no avalada pels poders fàctics i econòmics catalans / observeu amb cura el silenci de La Vanguardia aquests dies i resteu atents a la manifestació de l’església ) ha maximitzat un discurs poc moderat, que visualment escenifica la fam i la febril necessitat de tocar poder . Crec que un joc comunicatiu més hàbil en el procés , no hauria modificat l’ascendent moviment electoral – sòlid , consolidat i fins i tot imantat – de CIU. Ara bé , un cop la majoria de la societat civil i econòmica del país recolza el resultat final , quin relat pot construir CIU ( responsabilitat ? moderació ? raonabilitat ? ) , o potser vol disputar a ERC un eix de màxims , amb el risc que pot comportar això en certa part del seu target electoral ( ull a Unió i el seu malestar ? ), deixant pel PSC aquest centre tan preuat ?

Ara doncs , potser fets ( avalant i reforçant la marca i missatge central del president Montilla ) i menys paraules ? rebaixar el to i posar-nos a treballar pel bé del país i de tots nosaltres.