Paradisos Fiscals.

Durant els anys 80 , Espanya va aplicar els mecanismes més ortodoxes per corregir el dèficit estructural existent ; devaluació de la moneda , emissió de deute públic ( acudir al mercat de l’estalvi) , monitorització del dèficit ( generar liquiditat monetària) i l’establiment de circuits privilegiats de finançament ( obligació als bancs i entitats de crèdit de comprar fons públics amb part dels recursos captats als seus clients). I una novetat : el llançament de pagarés del tresor ( uns títols “opacs” protegits per hisenda), uns títols de deute que falicitaven que “el diner negre” es poses en circulació. Hisenda gravava aquests títols amb un tipus d’interès del 5 % , a diferència del 16% del mercat. Poc rendiment, cert, però la compra de pagarés va esdevenir massiva i va permetre blanquejar i posar en circulació aquesta gran massa monetària oculta.

Any 2009. Durant aquesta setmana representats de 80 paradisos fiscals s’han trobat a Mèxic en la Trobada Global de Transparència i Intercanvi d’Informació, sota l’auspici de la OCDE , amb l’objectiu d’introduir nous mecanismes sobre la opacitat d’aquests productes.

No de forma casual, durant aquests darrers mesos s’ha accentuat la pressió de la comunitat internacional sobre aquests paradisos fiscals que gestionen grans patrimonis. Potser , aquesta pressió facilitarà que durant els pròxims mesos , part d’aquest diner torni a casa. Però com transformen aquest diner offshore , en diner onshore ? Es a dir, d’opac en transparent. La veritat és que la regulació referent a la banca privada de les entitats bancàries i de crèdit troba moltes dificultats per canalitzar els productes offshore. Ara bé , si les pressions de la OCDE donen els seus fruits , i es vehiculen mecanismes legals que permetin que aquests patrimonis opacs esdevinguin transparents , la lluita per atraure aquetes grans masses monetàries resultarà ferotge.

Guanyadors: les arques públiques de l’estat i els titulars dels grans patrimonis. Perdedors: la moralitat. Resultaria una infàmia plantejar una amnistia que pot traslladar als ciutadans la inducció a l’incompliment de les obligacions fiscals. Cal doncs, introduir una amnistia “ relativa” a aquest capital ? Se’l pot gravar amb un tipus baix ? Un tipus que permeti captar aquest gran capital i eviti la fugida a d’altres països? Què fem amb les SICAV ( societats d’inversió de capital variables . Uns instruments utilitzats pels grans patrimonis per moure les seves inversions i tributar a l’1% en l’impost de societats / 18% al vendre’ls ) ? Quin marc impositiu apliquem ? Cal reformar-les ?.

En relació a aquests elements apuntats , la darrera setmana la vicepresidenta econòmica Elena Salgado va manifestar la seva negativa a modificar el tipus impositiu de les SICAV , per evitar així, la fugida dels grans capitals.

Dues direccions . No modificar les SICAV i restar expectants , davant la possibilitat de que les pressions de la OCDE facultin la tornada dels capitals offshore i la història es repeteixi , de manera semblant als pagarés del tresor dels anys 80.