Probablement molts de vosaltres vareu veure el segon debat. Certament la primera impressió és que el candidat a la reelecció Jose Luis Rodriguez Zapatero , va assolir una clara victòria, a diferència del primer.
En tot cas , tot i que el post-debat ( com sabeu, aquesta part posterior a el debat , tan essencial com el propi debat en si mateix , esdevé estratègica alhora de transmetre a la opinió pública un clima de victòria o derrota ) ens va mostrar a les cúpules dels partits i als seus “delegats-polítics televisius , radiofònics o dels mitjans escrits “ exultants i satisfets , la realitat no era aquesta .
Dos dies desprès del debat , els propis líders o individus de “l’aparell” han manifestat ( això si amb la boca petita ) la comissió de determinats errors : l’entestament del candidat Rajoy sobre l’11-M o Iraq , el possible error de Zapatero al comparar en termes competitius el nombre de morts , i tot i que encara no ho hagi manifestat públicament cap dirigent del PP, la famosa “niña de Rajoy”.
Però al marge d’aquests errors , el meu criteri argumental sobre la victòria de Zapatero es fonamenta en diversos elements: Aquest, a diferència de Rajoy, va oferir una imatge més presidencial ( molt hàbil al oferir la seva solidaritat i compromís , en matèria terrorista a un futur govern del PP ), va oferir un debat més programàtic ( va desglossar un major nombre de propostes de futur ), alhora , a diferència del primer debat , Zapatero va oferir una imatge més contundent en les respostes al seu oponent i de major vigor en les seves propostes futures i en la defensa de les seves decisions passades. Va preparar amb habilitat tres blocs complexes i de possible atac per part de Rajoy , com l’economia ( en aquest punt el fet de redireccionar la discussió a un fet baladí ; com si la primera pregunta de la primera sessió del Congrés versava sobre preus o no ), la immigració ( va abordar amb molta tranquil•litat i de forma pedagògica – malgrat ser un bloc molt donat a la demagògia - els problemes , les actuacions i els camps d’actuació futur), i finalment l’habilitat de Zapatero per reconduir el debat de la seguretat cap al camp de l’11-M i Iraq , li va atorgar una manifesta sensació de victòria.
Respecte al candidat Rajoy, per sorpresa meva , ens va oferir una imatge molt combativa , gairebé opositora , i va delegar la proposta més programàtica a un segon pla. Entenc que aquest és un error estratègic de primer ordre, però a més el control i el ritme imposat per Zapatero en matèria econòmica , d’immigració i sobre el tema del terrorisme , el van debilitar en gran mesura. D’altra banda, si bé en la segona part , va posar contra les cordes a Zapatero en el bloc sobre el debat territorial i en matèria lingüística ( el famós rètol del senyor Nebot ) i va encapçalar novament, el ritme , l’agenda i l’agilitat retòrica, la ferida era massa profunda. A més , l’apel•lació de nou ( habilitat de Zapatero al recolzar el seu primer debat) a el “Buenos...y buena suerte” ?...que indirectament obligava a Rajoy a canviar o a refrendar , per tant a assumir com error o no , a “la niña de Rajoy”, en l’ultima intervenció.
Pel que fa a la comunicació no verbal , la millora per part de Rajoy va ésser substancial respecte del primer debat ( millor control visual de les càmeres i la gestualitat ), tot i que en aquest aspecte el candidat Zapatero va gaudir de d’un moment estel•lar: en el moment d’oferir solemnement a Rajoy un compromís de pacte futur en matèria terrorista, va adoptar –mirant a càmera- un to molt presidencial i solemne, que marcava clarament qui era el president i qui l’opositor.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada