Durant molt temps , la música va esdevenir un mecanisme d’acció en l’espai polític. L’anomenada cançó protesta s’articulava com una eina de denúncia de les injustícies i arrelava la seva significació en la lluita contra violència social o política , contra el patiment de les minories desafavorides, contra la misèria , en l’esperança d’un món més just , l’ecologia o la pau. Actualment , exceptuant autors com Ismael Serrano , Jorge Drexler , Feliu Ventura o grups de reivindicació nacional (en gran part ubicats al País basc i Catalunya) , els formats musicals reivindicatius de caire polític (molt diferents, de les plataformes de recolzament d’artistes) es configuren com un element més de l’infoshow mercadotècnic. Campanyes exitoses com la del candidat Obama, amb el tema Yes We Can i d’altres menys treballades com la del llavors candidat Zapatero o Rajoy , es construeixen com un espot de propaganda publicitària, allunyant-se de qualsevol debat d’idees amb un rerefons de crítica social.
L’ús de la cançó com arma política , com agitadora de masses que busca manllevar la son de les consciències i bandejar les veritats imposades, ha donat pas a nous productes musicals , que malgrat es construeixen amb formats suggestius i presumptament emocionals , es troben mancats de l’ànima dels 60’s i 70’s. Antics cantautors nord americans com Pete Seeger, Bob Dylan o Woody Guthrie que varen créixer en el context de Vietnam , d’altres com els sud-americans Mercedes Sosa ( Argentina), els brasilers Chico Buarque o Gilberto Gil, els enyorats Víctor Jara i la xilena Violeta Parra, els cubans Silvio Rodríguez o Pablo Milanes, Paco Ibañez , Raimon , Lluís Llach o Ovidi Montllor, entre d’altres …
Cançons com Comandante Che Guevara de Carlos Puebla , El Derecho de Vivir en Paz o Plegaria a un Labrador de Víctor Jara , Fusil contra fusil o la magnífica Ojalà de Silvio Rodríguez , A Galopar de Paco Ibañez, Jo Vinc d’un silenci de Raimon , L’Estaca de Lluís Llach o La Samarreta d’Ovidi Montllor, encara ens pessiguen la consciència a molts de nosaltres.
Actualment , l’espai de la cançó protesta es redueix a cercles molt minoritaris y la cultura musical es troba molt pròxima a allò que Lluís Carandell exposava en el seu museu de Celtiberia Show. L’allau de nous espècimens com chikiliquatre o el Cori de Reus , no son més que el mirall convex de l’esperpent social actual ( en format Valle Inclan ).
Cançó protesta:
1 comentarios:
Crec que t'equivoques al parlar en passat del moviment de la "Cançó de protesta". Si busques una mica, a casa nostra està començant a agafar força altre cop, amb un seguit de cantautors i cantautores que no s'avergonyeixen de l'etiqueta de "cantautors de protesta":
- Feliu Ventura (que ja l'has anomenat, tot i que aquest crec que no se sent gaire còmode amb la definició)
- Pau Alabajos
- Cesk Freixas
- Josep Romeu
- Meritxell Gené
- Josep Lluís Notari
- Tomeu Caldentey
- VerdCel
- i molts més
Cançó de protesta i del poble. Com a part dels moviments d'alliberament de casa nostra.
Zaria
Publica un comentari a l'entrada