EL DUBTE HAMLETIÀ D' ERC.

Per bé que el desenllaç del pròxim congrés d’ERC està condicionant l’agenda política del panorama polític català , en principi , i si cap moviment tàctic intern no previst es dóna ( ampli suport a Joan Carretero) , tot apunta cap a una victòria substancial del grup Gent d’Esquerra , encapçalat per Joan Puigcercós , Joan Ridao i Xavier Vendrell.

Més enllà de la victòria d’aquest grup , els dubtes o possibles marges de fricció del partit, vindran determinats per la correlació de forces obtingudes pels no guanyadors. Aquest grau de correlació o suport obtingut, determinarà en bona part la placidesa o la tempesta futura de la nova etapa postcongressual. No obstant, tot apunta a que la nova direcció encapçalada per en Joan Puigcercós confeccionarà la futura direcció del partit sota el paraigües de la mà oberta; es a dir , configurarà una nova direcció plural , integrada pels líders de gent d’esquerra i pels principals referents polítics de la resta de sectors . Així , hàbilment, fagocitarà a certs individus que gaudeixen de capital polític i que projecten un ascendent sobre part de la militància. Persones com l’Uriel Bertran , l’Ernest Benach o la Marina Jansana.

Pel que respecte a la figura de Joan Carretero, entenc que l’encaix polític en el nucli dur de la nova direcció resulta molt difícil. Així , probablement el futur d’aquest membre d’ERC transitarà gradualment cap a un escenari pròxim a CIU i paral·lel al recorregut de l’antic líder d’ERC i actual militant de CIU, Àngel Colom.

Però , al meu parer , el problema nuclear d’ERC – un cop resolt el lideratge – passa per redefinir l’estratègia futura. Aquesta estratègia cal definir-la sobre dos punts de difícil equilibri: la necessitat de mantenir-se en el govern ( un nou episodi de trencament o sortida del govern traslladaria a l’electorat una imatge de manca de responsabilitat i immaduresa política , i alhora obriria a CIU la possibilitat de pescar vots en el mar de l’eix nacional ) i la necessitat de redireccionar el posicionament d’ERC en els eixos de competència política de Catalunya ( eix esquerra-dreta i en l'eix nacional ).

Pel que fa al primer punt , el manteniment en el govern , una nova crisi – d’arrel interna o bé d’actors polítics externs- afectaria negativament al partit , malgrat els costos d’exposició permanent . Políticament qualsevol crisi de partit o governamental genera automàticament moviments de contracció negativa , i com resulta obvi , aquesta crisi habilita moviments expansius del principal enemic polític; en aquest cas CIU , que competeix per un espai comú d’electors [L’espai de l’eix nacional sobiranista].

Pel que fa al segon punt, tal com esmentem en el darrer paràgraf, la nova direcció d’ERC té la difícil tasca d’orientar de nou el partit. Observat doncs, que un excessiu accent en l’eix esquerra-dreta ha generat uns determinats costos ( per bé que cal contextualitzar políticament l’èxit i posterior pèrdua de vots del període 2000-2004), cal que ERC redimensioni el seu posicionament en l’eix nacional , sense perdre espai en l’eix ideològic , i accentuí l’estratègia política de desgast de la coalició Convergència i Unió en aquest eix nacional.

Al cap i a la fi, qualsevol posicionament dels dos genera costos i beneficis ; ara es tracta doncs de valorar-ho i prendre partida .