Nou model educatiu. Avanç o retrocés ?

La nova Llei Educativa de Catalunya ( LEC) recull en els seu articulat aspectes com la flexibilitat , l’orientació per objectius i resultats , l’autonomia dels centres , l'avaluació del rendiment dels docents i de l’alumnat , l’objectiu d’assolir el 6% del PIB en matèria educativa , la correcció del desequilibri entre els centres públics i concertats ( finançats amb fons públics ) alhora de matricular als alumnes nouvinguts o l’ensenyament obligatori pels alumnes dels 3 als 16 anys. Tanmateix , la pròpia llei deixa oberta la porta a certes ombres , que únicament obtindran la llum amb la posterior implementació de la norma ( aspectes recollits en aquest bloc amb anterioritat : segregació i barreres d’accés a determinats segments de població ).

Al marge de qualsevol consideració ideològica o partidista , de caire polític o corporatiu , el nucli dur d’aquest post vol indagar en la lògica d’un tema molt debatut en la ciència política: la innovació en la gestió pública.

Així , està superat el model educatiu tradicional ? Les transformacions socioculturals requereixen necessariament un canvi en el model ? Realment assistim a una privatització del sistema educatiu ? Existeixen disfuncions , actualment ? Resulta coherent extrapolar pràctiques pròpies del sector privat al sector públic ? Existeix una aversió al canvi en la funció pública ?

Originàriament aquest debat ( que sovint opera sota una visió maximalista – sector públic enfrontat a sector privat- , i ideològic – dretes versus esquerres ) es formula durant els anys 80 a EEUU. L’eclosió de determinats plantejaments acadèmics , d’escoles de negocis , Think Tanks i interessos privats , determinen un nou concepte ; La nova Gestió Pública ( NGP , amb plantejaments diversos en la seva direcció i profunditat ). Certs bestsellers , com “ In search of excellence “ de Peters & Waterman o “ Reinventing government “ d’ Osborne & Glaeber ( molt influent en l’administració Clinton ), recullen alguns dels plantejaments més coneguts . Plantejaments provinents del sector privat que incidien en la necessitat de corregir les disfuncions del sector públic , introduint aspectes modernitzadors : introduir una major flexibilitat organitzativa, superar la rigidesa burocràtica , reorientar els valors de l’administració pública , orientar-se envers el client , dotar de major autonomia a les administracions , externalitzar serveis , introduir la competència o descentralitzar els processos.

Aquest plantejament va suscitar i encara suscita un calorós debat acadèmic ( en relació a la dificultat d’adaptar aquests instruments privats a una realitat diametralment oposada – un sector privat que opera sota la lògica de la eficiència , l’economia i la eficàcia , en contrapartida a un sector públic multidimensional que opera sota la lògica de la universalitat , l’equitat , la rendició de comptes públics i la justícia ). Certament , i si defugim consideracions maximalistes i observem el nostre entorn , podem visualitzar com alguns instruments propis d’aquesta NGP ha trobat recorregut en el sector públic : externalitzacions ( neteja , manteniment, menjadors ) , contractes-programa ( universitats o fires ), direcció per objectius ( estímuls a la dispensació de medicaments genèrics ) , gestió de la qualitat de les administracions ( gestió dels “ intangibles “/ valors soft de la NGP ), entre d’altres.

Esmentats doncs aquests punts , alguns viables i d’altres de difícil aplicació dins el sector públic, com l’orientació al mercat o la introducció de valors de competitivitat , en tan que tergiversen valors propis i inherents a la tasca pública ( universalitat , equitat o justícia ) , alhora que poden generar grans costos de transacció ( pèrdua del control sobre una eina bàsica : la educació d’un país ) , cal validar i debatre les disfuncions i les possibles solucions .

Entenem com a disfunció la rigidesa del model educatiu actual ( per fer front als canvis demogràfics , tecnològics , socials i culturals) ? Existeix una aversió al risc en la funció pública , sovint induïda per interessos corporatius anquilosats ? Calen introduir elements d’innovació per motivar als docents i aprofundir en la captura de l’excel·lència ( flexibilitat , avaluació de rendiments dels docents i dels alumnes )? Existeix una obsessió pel procedimentalisme en l’escola pública , fet que atorga poca discrecionalitat a l’equip directiu per innovar i oferir respostes a les particularitats del seu entorn educatiu ?

Flexibilitat , avaluació de rendiments , avaluació de resultats , major autonomia , increment pressupostari ...conceptes provinents de la NGP. Conceptes que despullats de qualsevol apriorisme ideològic i prejudici previ , poden esdevenir uns bons instruments. Ara bé , la nova LEC és únicament un instrument , el seu ús i desenvolupament determinaran l’èxit o el fracàs de les futures generacions.