Anatomia d'un Instant.

Magistral. Anatomia de un instante. Javier Cercas.

Poques imatges poden condensar en un únic negatiu fotogràfic la complexitat d’un període històric. Ara bé , la imatge abjecte i somorta del congrés dels diputats durant les 18 hores del 23 de febrer de 1981, recollia amb tota cruesa les dificultats del procés recentment endegat.

No obstant , la imatge de l’hemicicle somort es veu trencada per tres homes . Tres homes aliens al pes genètic colpista del país . Tres individus – al marge dels colpistes- que es rebel·len contra la història ( pròpia i contextual ) i es neguen a restar sotmesos a la tirania de les armes. Adolfo Suarez , Gutierrez Mellado i Santiago Carrillo.

Partint d’aquesta premissa, Javier Cercas deslloriga amb habilitat i ritme l’iter del cop d’estat. La gènesis , la placenta que alimenta el propi cop, les pors i pressions de l’època, la responsabilitat per acció u omissió dels actors ( polítics, socials, mediàtics, econòmics, diplomàtics i religiosos ) i el perquè de l’actuació dels principals protagonistes. En aquest punt , Cercas abandona el recurs històric gradual i es permet la llicència d’endinsar-se en les profunditats emocionals dels protagonistes. Profunditats alimentades d’un passat no exempt de culpes i dogmes impermeables .Un passat endogàmic que propulsa en forma d’expiació – política , personal i fins i tot religiosa- la necessitat de rebutjar agenollar-se al destí del país , i també al seu propi destí.

Polític pur , ètica política , clavegueram polític, pulsions d’ambició , orgull patriòtic, singularitat de l’ethos militar ...conceptes , tots ells que ens ofereixen en forma de drama – no pas de tragèdia grega- un polsim històric necessari per entendre moltes coses.

PD: adjunto la fotografia , darrerament premiada amb el premi Ortega i Gasset. Un premi que en certa mesura purga i expia la culpabilitat i responsabilitat d’aquells actors que en els seu moment no varen restar a l’alçada de les circumstàncies.