Resulta força habitual que les grans companyies empresarials recorrin al fixatge d'alts ex-càrrecs polítics , per tal d’establir ponts d’enllaç i influència per protegir els seus propis interessos .
En els sistema nord-americà , aquest sistema es coneix com el “ revolving door” o “porta giratòria”. Habitualment en aquest país, la lògica de la porta giratòria es tradueix en un primer pas ( generalment exitós ) per l’empresa privada , que dóna pas més endavant a un recorregut de responsabilitat política ( cas Manuel Pizarro o Juan Costa). Pel que fa al cas espanyol resulta més habitual el gir invers; es a dir, el pas de la política a l'empresa privada ( cas Rodrigo Rato).
La lògica temptadora que busca la empresa privada, no resulta altre que la de fitxar a alts ex-responsables polítics ( preferentment ex-ministres) , perquè actuïn com a “obrellaunes”. Així veiem com poques vegades , els ex-dirigents polítics desenvolupen tasques de gestió en el compte de resultats o bé ostenten poders executius en el òrgans de l’empresa. Generalment aquesta circulació de les elits ( apuntades per un dels precursors del feixisme italià , Wilfredo Pareto , pare de la ignominiosa dita : “ les elits menyspreen al poble, a les masses..” ) acomoda als exdirigents polítics en papers representatius , sota el que s’executa aquest paper de “lobby “ per delegació i que busca fer més permeables les transaccions d’interessos entre el camp del regulador polític i el regulat empresarial.
Per bé que s’han establert mesures legals que impossibiliten aquesta lògica , la veritat és que més enllà de l’establiment d’un temps prudencial ( “ Estos altos cargos, por otro lado, deberán inhibirse en los asuntos que hayan conocido por su trabajo en los dos años anteriores a llegar al puesto público, y tampoco podrán, en los dos años siguientes a dejar el cargo, prestar servicios a empresas o sociedades privadas relacionadas directamente con las competencias del cargo que han desempeñado, entre otras limitaciones” ) de no relació laboral entre el regulador polític i la firma regulada , la línea que divideix la relació entre política i empresa resulta massa fràgil .
Aquesta lògica de la “porta giratòria” resulta extrapolable a qualsevol país i formació política: més enllà dels coneguts casos de Rodrigo Rato ( assessor per assumptes internacionals del banc de Santander / assessor de la banca d’inversió financera nord-americana Lazard ) , Manuel Pizarro ( exdirector d’Endesa), Jose Mº Aznar ( membre del Consell d’administració de News Corporation – propietat del magnat de la comunicació Rupert Murdoch ) , Felipe Gonzalez ( assessor de l’empresari mexicà Carlos Slim ), Martin Villa ( exdirector d’Endesa i la constructora FCC) , Josep Piqué ( President de Vueling i de la immobiliària mixta África), Gerhard Schröder ( Gazprom ) , Tony Blair ( conseller de JPMorgan ) o David Taguas ( exassessor econòmic de Zapatero / ara a SEOPAN - "lobby" de constructors ).ZAPLANA S.L
dimecres, 30 d’abril del 2008
Resulta força habitual que les grans companyies empresarials recorrin al fixatge d'alts ex-càrrecs polítics , per tal d’establir ponts d’enllaç i influència per protegir els seus propis interessos .
En els sistema nord-americà , aquest sistema es coneix com el “ revolving door” o “porta giratòria”. Habitualment en aquest país, la lògica de la porta giratòria es tradueix en un primer pas ( generalment exitós ) per l’empresa privada , que dóna pas més endavant a un recorregut de responsabilitat política ( cas Manuel Pizarro o Juan Costa). Pel que fa al cas espanyol resulta més habitual el gir invers; es a dir, el pas de la política a l'empresa privada ( cas Rodrigo Rato).
La lògica temptadora que busca la empresa privada, no resulta altre que la de fitxar a alts ex-responsables polítics ( preferentment ex-ministres) , perquè actuïn com a “obrellaunes”. Així veiem com poques vegades , els ex-dirigents polítics desenvolupen tasques de gestió en el compte de resultats o bé ostenten poders executius en el òrgans de l’empresa. Generalment aquesta circulació de les elits ( apuntades per un dels precursors del feixisme italià , Wilfredo Pareto , pare de la ignominiosa dita : “ les elits menyspreen al poble, a les masses..” ) acomoda als exdirigents polítics en papers representatius , sota el que s’executa aquest paper de “lobby “ per delegació i que busca fer més permeables les transaccions d’interessos entre el camp del regulador polític i el regulat empresarial.
Per bé que s’han establert mesures legals que impossibiliten aquesta lògica , la veritat és que més enllà de l’establiment d’un temps prudencial ( “ Estos altos cargos, por otro lado, deberán inhibirse en los asuntos que hayan conocido por su trabajo en los dos años anteriores a llegar al puesto público, y tampoco podrán, en los dos años siguientes a dejar el cargo, prestar servicios a empresas o sociedades privadas relacionadas directamente con las competencias del cargo que han desempeñado, entre otras limitaciones” ) de no relació laboral entre el regulador polític i la firma regulada , la línea que divideix la relació entre política i empresa resulta massa fràgil .
Aquesta lògica de la “porta giratòria” resulta extrapolable a qualsevol país i formació política: més enllà dels coneguts casos de Rodrigo Rato ( assessor per assumptes internacionals del banc de Santander / assessor de la banca d’inversió financera nord-americana Lazard ) , Manuel Pizarro ( exdirector d’Endesa), Jose Mº Aznar ( membre del Consell d’administració de News Corporation – propietat del magnat de la comunicació Rupert Murdoch ) , Felipe Gonzalez ( assessor de l’empresari mexicà Carlos Slim ), Martin Villa ( exdirector d’Endesa i la constructora FCC) , Josep Piqué ( President de Vueling i de la immobiliària mixta África), Gerhard Schröder ( Gazprom ) , Tony Blair ( conseller de JPMorgan ) o David Taguas ( exassessor econòmic de Zapatero / ara a SEOPAN - "lobby" de constructors ).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada