Pol.lució Sonora

Durant els darrers dies l’escenari polític espanyol ha assolit uns nivells de pol•lució sonora elevats. La pol•lució , a grans trets es coneix com un fenomen que altera les característiques físiques , químiques o biològiques del medi , bé arrel de causes naturals o per la intervenció de l’home.

Si traslladem aquests elements a l’escena política estatal , podem assimilar la pol•lució sonora endegada per el PP contra els pilars institucionals de l’Estat de Dret , com l’intent de desenfocar un dels temes que amb major grau han copsat i dilatat l’agenda mediàtica estival ; la corrupció . Ara bé , aquesta estratègia de confrontació no resulta nova ( estratègia utilitzada durant el darrer govern de Felipe Gonzàlez i durant la primera legislatura de Zapatero – analitzada de forma acurada per J.M. Maravall en el seu darrer llibre “ La confrontación política” ). Probablement aquesta acció lineal ( en el temps i l’espai ) tindrà èxit i aconseguirà el seu propòsit inicial : manllevar el pes de la corrupció de l’agenda de l’opinió publica i redimensionar ( desenfocant ) un tema menys lesiu per al seu interès , alhora que instrueix combativament ( fidelització) al seu propi electorat. Invertir en el caos , com si es tractés d’un mercat de valors.

La veritat és que la jove democràcia espanyola i certs partits polítics es mostren en aquests escenaris com en un joc de miralls ( fent ús de un dels símbols més característics de Borges. Un mirall que simbolitza la metàfora d’allò real i allò il•lusori. Un mirall, que a més li permet a Borges instal•lar la paradoxa de que potser l’únic real sigui el reflex , de que el món sigui la il•lusió i el reflex allò real). Una il•lusió : una democràcia sòlida. Un reflex : una democràcia hereva d’una cultura política poc respectuosa amb les institucions democràtiques. Una classe política conservadora irrigada d’una cultura política ambiental caïnita i que atia foc contra unes institucions, encara avui massa permeables a la ingerència política.

Mecanismes antisèptics ? un recorregut democràtic perllongat , una arquitectura institucional sòlida , una separació de poders real i una ciutadania crítica i observadora.

Ben mirat , aquesta jove país beu de la lògica de l’aprenentatge. Un aprenentatge necessari que sovint ens ofereix un rostre no desitjat. Necessariament, aquest aprenentatge democràtic beu de la coherència del guaret ( “barbecho”). Un procés agrícola que permet que la qualitat del sòl no s’esgoti . Així doncs , perquè el sòl assoleixi la qualitat orgànica i la humitat necessària , cal amb anterioritat no sembrar durant un o varis cicles vegetatius , amb el propòsit de recuperar i emmagatzemar . Manca de qualitat democràtica ? Un requeriment obligat per enfortir la nostra democràcia ? Una indigestió necessària ? . Probablement una democràcia adolescent.