Adéu Europa ?

Sovint la “vella Europa” atorga arguments i dóna sentit a la coneguda pregunta que el premi nobel de la pau , i un dels principals instigadors i ideòlegs de la creuada contra el comunisme a Sud Amèrica , Henry Kissinger va etzibar un dia al món : A qui truco si desitjo posar-me en contacte amb Europa ?

Per bé que el tòpic , com a tal, s’alimenta d’arguments vagues i molt simples , la metàfora descriu l’estesa certesa del insuficient pes polític d’Europa en contraposició al seu pes econòmic mundial (allò que altres anomenen “el gegant econòmic i el nan polític”).

Novament , el NO d’Irlanda al tractat de Lisboa o pla B ( fruit de la negativa de França i Holanda l’any 2005 al tractat de la Constitució Europea ) despulla les contradiccions genètiques de la pròpia UE; la necessitat d’avançar en la unió política i la lògica pèrdua de pes dels propis estats.

Així , per bé que l’embaràs i la gestació d’ Europa s’articulà sota la marcada personalitat idealista de líders com Schuman, Jean Monnet, konrad Adenauer i gasperi , ferits tots ells en el frontispici de l’Europa dels estats-nació , tots compartien una visió comuna : una comunitat política integradora , descentralitzada i productora d’espais de convivència mútua . Certament , prenen distància de la inquisidora actualitat informativa, el resultat de la construcció europea ha resultat un èxit.

Ara bé, l’actual adolescència – en termes històrics - de la pròpia UE posa de relleu les esmentades contradiccions: contradiccions que posen de relleu la preponderància de l‘Europa econòmica sobre l’Europa social , un discurs contradictori entre l’èmfasi en la llibertat circulatòria del capital, mercaderies i treballadors , i unes actuacions legislatives de Brussel·les que constrenyen l’expansió dels drets socials ( la coneguda directiva Bolkestein o l’actual debat de l’ampliació de la jornada laboral , de 35 hores setmanals a 65 ) o les erràtiques polítiques en matèria d’immigració . En certa mesura escenifica una Europa de doble velocitat , una Europa poruga que encara “no ha matat al pare” i busca acolliment en el ventre de la mare estat , una Europa que no ha resolt intel·lectualment i discursivament els nous reptes globals ; reptes com la seguretat , la revisió del model d’estat del benestar , el model econòmic o la immigració, entre d'altres. En fi, una Europa que no dona resposta i no lidera la incertesa dels ciutadans i la “corrosió del caràcter” ( en paraules del sociòleg R. Sennet ) dels individus.

Cal doncs posar antídot a aquests símptomes i estalviar aplicar mesures dràstiques contra noves epidèmies de populisme . Recollint un dels diàlegs de la magnífica pel·lícula de John Ford , “las uvas de la ira” , adaptació de la mateixa novel·la de John Steinbeck , entenc que el millor remei a aquest nou context , passa per feminitzar l’assumpte: com esmentava la matriarca protagonista del film “ els homes viviu la via a cops , com si a cada cop us fos la vida, i les dones vivim la vida de forma més fluida... amb meandres, salts d’aigua i...”. Excel·lent llibre, gran film i bona reflexió.