COP D'EFECTE DE RAJOY.

El vertiginós gir estratègic del nou projecte liderat per Rajoy i l’omnipresent Arenas , ha resultat un èxit, de moment temporal.

Desprès d’analitzar els resultats electorals de les generals de març (relativament bons, però insuficients per a guanyar ), probablement el dilema dels analistes del Partit Popular divergia entre perpetuar-se en els paràmetres de l’estratègia de la crispació o bé virar l’orientació cap al centre ideològic.

Un cop perpetuat el parricidi polític de Rajoy ( respecte a Aznar ) i l’emancipació definitiva dels sectors més durs del partit, cal mesurar les possibles lectures electorals del nou líder del PP. Entenc que sota un escenari bipartidista , altament competitiu, d’elevada concentració ( 84 % dels vots i el 92 % dels escons entre el PP i el PSOE ) i polarització , la interpretació de Rajoy és la següent: Cert , ha guanyat el PSOE però l’estratègia de crispació ( per bé, que excessivament dilatada en el temps i mal gestionada en l’espai : Catalunya i País Basc ) articulada sobre la base de la “ fractura política territorial i la “ negociació “ amb ETA , no és tan negativa. Així , els resultats han permès visualitzar certes ferides en el vot del PSOE; rellegint els resultats , podem concloure , sense cap dubte, que el creixement del PP ( guanya 514.00 vots ,per 262.000vots del PSOE ) s’alimenta del PSOE ( el PSOE ha cedit al PP el doble de vots que el PP al PSOE ) , i aquest en menor mesura , dels vots de IU i menor dels partits nacionalistes . S’observa com aquest en espai de centre ( vital i definitiu per resultar vencedor ) la batalla l’ha guanyat el PP. Segurament , en aquesta frontera ideològica del centre , el desgast del PSOE ha vingut donat per la política territorial i la negociació amb ETA. D’altra banda, i així ho confirma el canvi estratègic d’aliances del nou equip del PP, aquest veu amb urgència la necessitat de corregir la gestió territorial i despolititzar les qüestions identitàries.

Un apunt ; observant el sistema de partits i l’arc parlamentari espanyol , la competència partidista del PP en l’espai de la dreta no té competidors ( i amb poca probabilitat, la transferència de vots del sector ubicat en l’extrema dreta , es canalitzarà cap al PSOE ), partint de la base que UPD s'alimenta d'ambdós . D’altra banda , el PSOE tindrà dificultats per acaparar, novament tants vots de IU i els partits nacionalistes ( el propi desgast que se’n deriva d’una segona legislatura, el context econòmic , l’encaix de les noves polítiques de centra-dreta del PSOE en els segments ubicats en l’esquerra, etc... ). Realment , el plantejament , el “momentum”, les noves aliances ( davant les dificultats que vehicula un PSC reticent a facilitar un acord preferencial del PSOE amb la federació catalana , amb CIU famèlica de poder i la ferida encara oberta ) , l’estratègia i la renovació de cares, han deixat apàtic, sense agenda i sense resposta al PSOE.

En un moment on l’eufemisme de la desaccelarió ha emmudit qualsevol iniciativa del govern, el gir de Rajoy ha resultat molt hàbil. Tornar a marcar l’agenda política, transforma una crisi en impuls polític, reconverteix amb un missatge clar , senzill i contundent la seva feblesa en fortalesa , “mata “ al pare , cedeix part del timó a un actiu polític com Gallardón , alhora que delega a galeres a Esperanza Aguirre. Hàbil , molt hàbil. Planteja un nou escenari , renova la necessitat de renegociar les polítiques d’aliances ( ull ! Ciu! ), i renova la marca del PP sota la imatge de la modernitat i la professionalitat . Al lloro ZP!