TESTAFERRO propagandístic de L' ESGLÉSIA.

Durant l’acte de presentació del cinquantè aniversari de la revista Vida Nueva , el cardenal arzobispo de Sevilla, Carlos Amigo , després de reconèixer que "la Cope era un mal de cap” i d’acceptar “ la continuïtat de Jiménez Losantos como un mal menor “ va dissertar sobre l’ètica periodística i en un determinat moment va concloure sense embuts ideològics : “si no podem ser ètics , siguem al menys estètics / lo més oportú en aquests moments”.

Molts defineixen l’ètica periodística com una ciència normativa de la conducta , una consciencia voluntària , autodeterminada , en el cor i l’esperit de la qual trobem com a valor central la veracitat; veracitat que es regeix per principis d’equitat, dignitat, respecte a la intimitat de les persones o l’exercici de la responsabilitat social , entre d’altres. Sota aquest mateix prisma , l’apel·lació a Deu en un sistema ètic es dirigeix a deu , no com a legislador democràtic , sinó com a jutge potestatiu.

Per bé que l’ús de tècniques d’aplicatiu propagandístic en els designis de fe , poden manllevar la defensa de l’ètica religiosa i alguna que altre ànima ben intencionada, el fet d ‘utilitzar conscientment testaferros ideològics que dinamiten qualsevol principi de l’exercici de l’ètica periodística per vestir sants propagandístics i polítics , no resulta èticament religiós. És més, la displicència i ús del púlpit de la radio episcopal per part de telepredicadors messiànics que atien l’odi entre persones i comunitats , malgrat s’allunyen del propi ideari que defensen , únicament mereix la reprovació intel·lectual.

Així doncs, sols em queda condemnar la complicitat – per acció o omissió - de l’església i enfrontar-me a aquesta mitjançant mesures estètiques i de propaganda laïcista : vies per efectuar l’apostasia.