La Crisi dels Partits Polítics.

En el món homèric la realitat social i institucional s’alimenta de tres elements bàsics : el llinatge , la pertinença a “ l’oikos” ( la casa) i l’existència d’una comunitat organitzada. Avui , uns segles desprès , la comunitat política organitzada ( partits polítics) i institucional sembla articular-se al voltant dels mateixos eixos relacionals ( en contraposició a una comunitat organitzada molt feble i sovint presonera de les dadives institucionals ). Llinatge i pertinença a l’oikos.

Aquest oikos del món grec determina i defineix el conjunt de forces i relacions que envolten a l’entorn familiar , un entorn familiar jeràrquic , determinista i opac , un entorn concebut com una unitat jeràrquica autàrquica. En tot oikos el cap exerceix l’autoritat sobre tots els membres de la “ família” i sobre el personal vinculat a aquesta “família”.

Ara que la desafecció política ha esdevingut un concepte no únicament conjuntural i que cotitza a l’alça , cal que les organitzacions polítiques innovin cap a noves formes de democràcia deliberativa i participatives , noves formes de participació bidireccional en relació als nous comportaments socials . Certament aquesta innovació provoca un gran temor envers a la possible pèrdua del control autàrquic dels partits polítics sobre els seus dirigents i el control del missatge unívoc. Regenerar o morir ? La qüestió no és el poder simbòlic del partit , sinó tenir accés a aquest propi partit. En aquest punt us recomano dos magnífics articles : Josep Ramoneda “ Qué hacer con los partidos ? ” i Timothy Garton Ash “ El follón de la política “ .