Pel que fa al país basc , com en altres contrades , la pèrdua de l’hegemonia del poder desperta en els anteriors usufructuaris d’Ajuria Enea ( per bé que com resulta natural , el dilatat dret d’usufructe ha generat mecanismes endògens de nu propietari ) vertigen. Vertigen i por de perdre les xarxes d’interessos i influències creades en aquestes dècades i por a l’abisme de la pèrdua del poder. Res nou previsiblement, ara toca incitar al cisnisme de les emocions , apel•lar a la injustícia electoral ( però no fem trampes , que volem un sistema presidencialista? Un sistema que exclogui a les minories ? serveix aquest discurs , únicament per a la Lehendakaritza , però no per a les diputacions forals? Potser no coneixíem amb anterioritat les regles del joc i la baralla de cartes ? ) i a la por més visceral.
Racionalment , sense menysprear la desnaturalització democràtica que suposa la no presència parlamentaria d’un enorme cos de l’electorat , el PNV i el PSE han obtingut uns bons resultats. Bons en el primer cas ( per bé que fagocitant als seus socis de govern anteriors – EB i EA- i erosionant la possibilitat d’estructurar una majoria nova per accedir a la Lehendakaritza ) i molt bons en el cas del segon. En aquest cas , la campanya de Patxi Lòpez ha resultat molt bona ; unitat , no enfrontaments, canvi i basquisme obrer ( probablement els ha mancat assolir un millor resultat –esperat- a Guipúscoa , que hagués consolidat els 27 escons desitjats ). Tanmateix , tot i els bons resultats assolits pel PNV ( no obviem l’efecte fagocitari ) , la pèrdua del poder pot origina un debat intern entre els sector d’Egibar i Urkullu. Pel que fa al PP , la derrota de dos escons pot reconvertir-la en una dolça victòria, si tot i no entrar a forma part d’un govern del PSE en minoria , dóna suport al candidat del PSE i esdevé un actor clau . Un sacrifici gestual fàcilment vendible a la resta de l’estat i que genera adhesions i rèdits electorals.
Un apunt, cal ser prudents però probablement desprès de l’èxit d’Aralar a Navarra i ara a el País Basc , s’intueix la possibilitat de canalitzar democràtica i institucionalment a el 8’8 % de votants nuls de l’esquerra abertzale , i corregir definitivament aquesta disfunció democràtica.
Així doncs , res nou en democràcia : nous usufructuaris a la xunta i a la Lehendakaritza.
Oxigen per a Mariano Rajoy. En clau estatal , l’amplia majoria assolida pel senyor Feijó a Galícia , permet posicionar el lideratge del líder central , apaivagar qualsevol ombra de dubte i aparcar la nit de ganivets llargs , per altres temps. Certament i a l’espera dels estudis post-electorals , la xunta del BNG i el PSG no ha consolidat – ni en les formes ni en les polítiques endegades – el canvi promès. Si a més li afegim una mala gestió de la campanya - en quan a timing i posicionament del líder – i la manca d’habilitat estratègica alhora de comunicar la gestió d’aquest darrers anys , el resultat era previsible. Sumem a més , una crisi econòmica de enorme profunditat , un enfrontament estèril entre el BNG i el PSG en la fase final de la campanya , un bon candidat del PP ( poc estrident però efectista , que defuig i distreu la opulència de la sobreactuació ) , la complicitat d’uns medis estatals ( ABC / El Mundo ) en la construcció d’una imatge negativa del president Touriño i Anxo Quintana , l’activació d’una bona campanya de base en el teixit gallec i el pas ferm de Rajoy en la defensa del feu més sòlid del PP. 
Pel que fa al país basc , com en altres contrades , la pèrdua de l’hegemonia del poder desperta en els anteriors usufructuaris d’Ajuria Enea ( per bé que com resulta natural , el dilatat dret d’usufructe ha generat mecanismes endògens de nu propietari ) vertigen. Vertigen i por de perdre les xarxes d’interessos i influències creades en aquestes dècades i por a l’abisme de la pèrdua del poder. Res nou previsiblement, ara toca incitar al cisnisme de les emocions , apel•lar a la injustícia electoral ( però no fem trampes , que volem un sistema presidencialista? Un sistema que exclogui a les minories ? serveix aquest discurs , únicament per a la Lehendakaritza , però no per a les diputacions forals? Potser no coneixíem amb anterioritat les regles del joc i la baralla de cartes ? ) i a la por més visceral.
Racionalment , sense menysprear la desnaturalització democràtica que suposa la no presència parlamentaria d’un enorme cos de l’electorat , el PNV i el PSE han obtingut uns bons resultats. Bons en el primer cas ( per bé que fagocitant als seus socis de govern anteriors – EB i EA- i erosionant la possibilitat d’estructurar una majoria nova per accedir a la Lehendakaritza ) i molt bons en el cas del segon. En aquest cas , la campanya de Patxi Lòpez ha resultat molt bona ; unitat , no enfrontaments, canvi i basquisme obrer ( probablement els ha mancat assolir un millor resultat –esperat- a Guipúscoa , que hagués consolidat els 27 escons desitjats ). Tanmateix , tot i els bons resultats assolits pel PNV ( no obviem l’efecte fagocitari ) , la pèrdua del poder pot origina un debat intern entre els sector d’Egibar i Urkullu. Pel que fa al PP , la derrota de dos escons pot reconvertir-la en una dolça victòria, si tot i no entrar a forma part d’un govern del PSE en minoria , dóna suport al candidat del PSE i esdevé un actor clau . Un sacrifici gestual fàcilment vendible a la resta de l’estat i que genera adhesions i rèdits electorals.
Un apunt, cal ser prudents però probablement desprès de l’èxit d’Aralar a Navarra i ara a el País Basc , s’intueix la possibilitat de canalitzar democràtica i institucionalment a el 8’8 % de votants nuls de l’esquerra abertzale , i corregir definitivament aquesta disfunció democràtica.
Així doncs , res nou en democràcia : nous usufructuaris a la xunta i a la Lehendakaritza. 
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada